¿Per què cal llegir aquest llibre sobre adolescents?

-¿De què va el llibre?

-D’adolescents, sobretot.

-¿Un altre de l’Albert Espinosa?

-No. Aquest parla de la invenció del concepte de joventut cap al 1875, i del que els va passar a tots aquests cossos desmanegats i farcits d’hormones fins a la segona guerra mundial.

-¿I què va passar?

-Doncs que van començar a odiar els adults. També es van veure inundats de desafecció incurable, autoconfiança dement, fantasies abstretes i aquesta “sensació de possibilitats incertes” tan bonica, tan ‘teen’. Es van dedicar a organitzar ‘gangs’, a ballar, a fornicar, a vestir-se com a paons daltònics, a escriure versos afectadíssims i, en suma, a sumir-se en un estat de perpètua “embriaguesa natural” i inestabilitat emocional.

-Sona meravellós

-Bé, depèn. També van morir a milers al Somme (el que va originar una altra tona de versos terribles). D’altres van convertir la seva “alegria nihilista” en “implicació davant de l’alienació” i van posar la paraula “hitleriana” darrere de “joventut”. “Joventut guiant la mateixa joventut”, ens diu Savage, mentre els pares marxaven cap a Stalingrad. Com a 'Sol a casa', només que fortament genocida.

-Ara m’he deprimit.

-No ho facis. La meitat positiva del llibre et farà venir ganes d’udolar-li a la lluna, ‘jitterbujar’ en pilotes i després embolicar-te amb draps cromàticament aberrants. És un recordatori de la magnífica força de l’etapa compresa entre els 14 i els vint-i-pocs. Meravellosament caduca, a més. I totes aquestes colles i subcultures...

-¿Com, ja hi havia rockers el 1888?

-No, però s’hi assemblaven molt. Gairebé totes les subcultures de preguerra comparteixen aspiracions (xivarri, desordre, dansa dislocant) i significants (pentinats frenopàtics, pantalons incomprensibles, utillatge emblemàtic) amb les tribus urbanes de la nostra època. ¿Pentinat de mohicà? ¿Pantalons de campana? ¿Cinturons personalitzats amb el nom, estil B-boy? Tot això ja ho portaven els Scuttlers de Manchester a finals del XIX. No hi ha res nou sota el sol.

-Encara no has dit res de música.

-Ara anava a fer-ho. En comptes de Sex Pistols, música house o trap, marrecs fastiguejats com els Swings Kids alemanys o els Zazou francesos van fer del jazz sincopat ianqui el seu catecisme personal. Arriscant-se a morir per això, que no és cap bestiesa.

Notícies relacionades

Woodstock, 1999: fogueres d’odi, escombraries i testosterona

L’Acústica Figueres torna amb la novetat d’un escenari de pagament

-¿Alguna cosa per afegir?

Un dels millors llibres sobre la cultura juvenil que existeixen.