Anar al contingut

NIT DE L'EDICIÓ

Un desgreuge per a Lluís Pasqual

La concessió del Premi Atlàntida a l'exdirector del Teatre Lliure es converteix en una defensa de la seva concepció del treball

Elena Hevia

Un desgreuge per a Lluís Pasqual

Si algú esperava veure un Lluís Pasqual dolençós o queixós a l'escenari del Teatre Borràs, on aquest dilluns ha recollit el Premi Atlàntida que concedeix el Gremi d'Editors de Catalunya en la Nit de l'Edició i distingeix aquelles persones que hagin destacat en la seva contribució al foment de la lectura, s'haurà quedat amb les ganes. S'esperava i molt l'exdirector del Lliure en la que ha estat la seva primera aparició en públic a Barcelona (a Madrid va presentar el seu muntatge lorquià 'Romance gitano') després de la polèmica desencadenada a les xarxes socials  acusant-lo de pràctiques abusives (però no provades) durant els assajos, accions que van fer que dimitís, per no comptar amb el suport del seu equip. I encara que del Cas Lliure no es va parlar a penes explícitament a l'escenari, cada una de les paraules pronunciades per les encarregades de fer la glossa del director d'escena, l'escriptora Montse Barderiu i l'actriu Emma Vilarasau, dues dones, la qual cosa tractant-se d'una denúncia d'un col·lectiu anònim anomenat Dones i Cultura, tenia una forta càrrega de desgreuge. Barderiu es va encarregar de glossar Pasqual des de la perspectiva del públic, d'aquests espectadors que van aconseguir que l'ocupació al teatre de Montjuïc fos total: “L'única pregunta que ell es feia després d'aquesta crisi era: ¿algú pensa en el públic?”.

Vilarasau, que coneix bé la manera de treballar de Pasqual, es va dedicar a desgranar el comportament d’aquest director a la sala d’assajos (el lloc on l’actriu Andrea Ros el va acusar, via Facebook, d’haver-la assetjat laboralment) immers en el procés creatiu. “És un creador que pertany a la raça d'aquells que no poden construir un text amb més o menys gràcia, o més o menys intel·ligència, ell crea un món nou amb unes regles noves”, va explicar aturant-se en la forma precisa i exigent amb què Pasqual prepara aquesta vida que ha de sorgir del text abans d'acudir a la sala d'assajos, ell que va estudiar filologia, “sap que les paraules han de ser les exactes, amb una sensibilitat musical per al llenguatge teatral.”  En aquesta passió i obsessió pel teatre  –va evocar l'actriu– que pot arribar fins i tot a torturar-lo, el porta a acompanyar l'actor en les rèpliques per explicar el que vol. “El que demana, normalment, és que traspassis uns límits coneguts per tu. Tots els actors tenim un espai on ens sentim segurs però treballar amb ell significa posar-se en perill. L'escena obligatòriament ha de ser un lloc de risc per al creador, per a l'autor, per a l'autor, si no no té cap sentit”.

Un director jove 

Dit tot això, Pasqual, que Vilarasau va definir com un director jove que en cada muntatge intenta reinventar-se –la necessitat d'un director jove per al Lliure ha sigut un dels lemes que més han circulat a les xarxes– no va haver d'afegir res en la seva defensa perquè tot estava dit. Així que es va dedicar a expressar l'emoció que li produeix aquest premi amb un especial record a qui va ser el seu marit durant 15 anys, el difunt editor Gonzalo Canedo, de Libros del Silencio, que el va fer familiaritzar-se amb el vocabulari del gremi. També es va confessar lector compulsiu de tot el que cau a les seves mans, va evocar els llibres que la seva mare li comprava quan venien de la consulta del metge i dels professors que a l'institut –amb professors represaliats de la universitat franquista– i a la universitat li van ensenyar a estimar-los.  “El teatre sorgeix sempre de la literatura, de fet, és només la confirmació de la misteriosa frase: i el verb es va fer carn”. 

Temes: Llibres