Anar al contingut

ENTREVISTA

Albert Espinosa: "Per a mi, la mort no és trista. No em fa por morir"

El creador d''El món groc' i 'Polseres vermelles' torna amb els 20 contes de 'Finals que mereixen una història'

Anna Abella

Albert Espinosa: "Per a mi, la mort no és trista. No em fa por morir"

ALVARO MONGE

Ha creat una icònica i popular filosofia vital marcada per la superació del càncer quan era adolescent, experiència que va abocar sobretot a ‘El món groc’ i a ‘Polseres vermelles’, la sèrie que va emocionar tant Spielberg que va decidir produir-ne la versió nord-americana. Amb dos milions i mig d’exemplars dels seus llibres venuts en 40 països, l’escriptor i guionista Albert Espinosa (Barcelona, 1973) torna amb els 20 relats de ‘Finals que mereixen una història’ (Rosa dels vents / Grijalbo). Els il·lustra Vero Navarro, emulant antics cartells de cine, perquè, alerta, a l’autor li agradaria “convertir-los en 20 pel·lícules”. Un ho serà segur: ja ha firmat el contracte, revela.  

La gènesi dels relats és a l’hospital, quan era nen.
Sí. Fa un any anava a un concert de Battiato, vaig ensopegar, vaig caure i em vaig trencar el maluc. I llavors em van passar dues coses meravelloses: una, em van posar un cargol, a mi, que sempre me n’ha faltat un, i em vaig equilibrar... L’altra va ser que em vaig instal·lar a casa de la meva mare perquè em cuidés i vaig descobrir-ne moltes coses. I em va recordar que quan jo tenia 14 anys i estava a l’hospital em va dir que pensés finals que mereixessin una història. I els vaig rescatar. Me’n van sortir més de 80, em vaig quedar amb 21, i al final me’n vaig guardar un perquè vaig pensar que no estava preparat per explicar-lo. Els he retocat tots excepte el que vaig escriure encara a l’hospital, amb 16 anys, quan creia que em moriria. 

Admet que és el més personal.
Sí, era un cant a la vida, un repàs d’un nen, per dates, del que va passar [diagnòstic, amputació d’una cama, recaiguda, extirpació d’un pulmó i part del fetge]. Vaig tenir un final, del càncer, un final que mereixia una història. I la il·lustració del relat, d’un nen gladiador amb degotador, casc i espasa, simbolitza la lluita: el noi somiant batalles, batalles contra la químio i la pèrdua. Que els nens amb càncer diguin “els meus herois no porten capa sinó polseres vermelles” m’emociona. 

A l’inici de cada conte recupera una citació diferent de la ‘seva’ dama de 94 anys. 
Era una dona que vaig conèixer a l’hospital i va ser com la meva mestra. M’agradava la seva manera de veure el món. Segons ella, per ser un gran valent has hagut de ser abans un petit covard. 

"El meu pare volia morir. Perdre les capacitats, no recordar... ningú necessita aquest final si saps que no viuràs. Algun dia es comprendrà la importància de la mort digna"

Li dedica el relat que utilitza per al subtítol del llibre, ‘El que vam perdre al foc renaixerà en les cendres’.
Són relats sota aquesta premissa: tots els personatges reneixen. També parlen d’inconformistes, de lluitadors. Com ‘El rugit del lleó’, que dona peu a la tercera temporada de ‘Polseres vermelles’ (que, a l’espera que es materialitzi el projecte a Espanya, ja se n’han estrenat versions a Itàlia i Alemanya). I ensenya que el que és important no és viure o morir sinó lluitar. El càncer t’ensenya moltes coses però si et cures no has d’oblidar les lliçons que t’ha donat. També és de lluitadors el meu conte preferit, el d’una noia en cadira de rodes. Quan em vaig trencar el maluc i vaig estar quatre mesos en cadira de rodes em vaig adonar de la quantitat d’obstacles que hi ha. I vaig decidir no trepitjar un lloc on no es pogués entrar en cadira de rodes. ¡Fins i tot vaig canviar de gimnàs! Ella em va dir: "O entrem tots o no entra ningú". Si tothom ho digués les coses canviarien. 

Un altre conte el dedica a Antonio Mercero. 
Sí, perquè quan li van diagnosticar alzheimer em va dir: “Tant de bo un dia trobin alguna cosa per curar-lo i puguis veure com et tracten quan creuen que no t’adones de res”. Molts tracten aquests malalts com objectes. El més trist, m’expliquen els familiars, és quan la gent diu que no ve a veure’ls perquè "com que no em recorda...". Però jo crec que ho senten tot. L’últim que vaig fer amb Mercero va ser veure ‘Planta cuarta’. I reia. La seva mort i la del meu pare són les que més m’han afectat. 

¿Vivim d’esquena a la mort? 
Per a mi la mort no és trista, m’ho va inculcar aquella dona de 94 anys, que deia que el que és trist era no viure intensament. No em fa por morir. Als 16 anys em van donar un 3% de probabilitats de viure i si aprens a morir aprens a viure. Jo no esperava viure tants anys. Quan em vaig trencar el maluc, el meu metge ja m’havia advertit que em passaria cap als 45, pels efectes secundaris de 140 tandes de quimioteràpia. El 90% de nens amb osteosarcoma patirà osteoporosi. Em va dir que els meus 50 anys serien com els 80 d’una altra persona. 

"El ‘bullying’ se solucionaria fent els pares del nen assetjador corresponsables penals"

¿Per això al llibre anuncia la seva “retirada” als 50?  
És un retir per fer moltes altres coses de les quals tinc ganes. El maluc va ser un avís. No significa que t’hagis de morir però està bé plantejar-se el temps de forma diferent. Vull fer tres llibres més i una pel·lícula i una sèrie més. Ja ho tinc tot lligat. Els llibres ja els tinc construïts al cap. N’hi ha un quart que està escrit i que sortirà a l’abril. 

Un relat parla de visites al tanatori de les Corts cada diumenge...
Allà hi ha les emocions més brutals. La gent només hi va quan té un mort però si hi vas un dia qualsevol t’adones del sentit de la vida. És l’únic lloc on la gent demostra les emocions a través de la mort. Com que jo no esperava superar els 17 anys ho veig de forma diferent, d’aquí la meva forma feliç de veure la vida. Has de preparar-te per a la mort i convertir les pèrdues en guanys. La vida és aprendre a perdre tot el que has guanyat. És llei de vida. 

Al llibre no eludeix el suïcidi, la mort, les malalties terminals, el ‘bullying'...
El ‘bullying’ em preocupa molt. Només se solucionaria fent als pares del nen assetjador corresponsables penals. El problema està en l’educació en la família. M’agradaria que el conte ajudés a canviar les coses. I l’eutanàsia: tan terrible i tan necessària que és. Després d’un mes a l’uvi el meu pare volia morir i em deia ‘dispara’m un tret’. Perdre les capacitats, no recordar... ningú necessita aquest final si saps que no viuràs. Algun dia es comprendrà la importància de la mort digna.    

¿El llibre té una part terapèutica?
Una mica, sí. No és literatura curativa però són contes per somiar despert i curar l’ànima adormida. Per a totes les edats. I són lluites en temes que crec necessari solucionar.