Anar al contingut

ENTREVISTA

Joan Colomo: "Un psicoanalista trauria suc de les meves cançons"

El músic estrena 'L'oferta i la demanda', el seu disc més polític, al Mercat de Música Viva de Vic

Jordi Bianciotto

Joan Colomo: "Un psicoanalista trauria suc de les meves cançons"

RICARD FADRIQUE

Per a Joan Colomo, en una cançó la música és el primer, però les lletres del seu nou disc, ‘L’oferta i la demanda’, li han sortit particularment corrosives amb el sistema econòmic en què vivim. L’estrena amb el seu sextet, aquest dijous al Mercat de Música Viva de Vic (Carpa Negra, 19.15 hores).

¿Va pensar en aquestes cançons com una obra amb un concepte unitari? Fa temps que quan faig discos intento buscar una manera d’agrupar les cançons. Sí, hi ha alguna cosa d’això, de disc conceptual. Vaig començar amb ‘Diner’, que ja va marcar aquesta direcció, i a partir d’allà es tractava d’enllaçar-ho tot.

¿És un disc de protesta contra el pes de l’economia en les nostres vides? Sí, en aquesta cançó els diners mateixos parlen i potser allà estic projectant la meva ideologia, però la meva idea era simplement fer una cosa descriptiva, explicar el que passa. Perquè no tinc cap solució davant del sistema econòmic actual.

"Potser allà estic projectant la meva ideologia, però la meva idea era simplement fer una cosa descriptiva, explicar el que passa"

¿No som davant d’un disc anticapitalista? Home, potser se’m veu el llautó, tot i que aquesta no era la intenció.

Una idea central és que les emocions són més importants que els béns materials. Sí, en una de les cançons, ‘La redistribució de la riquesa’, parlo del repartiment d’aquesta riquesa i que necessitem poques coses, que és una contradicció, perquè si és així, algú ja es pot quedar amb el 99%. La idea és barrejar les relacions humanes, quotidianes, amb conceptes de macroeconomia.

Parla de sentiments i parelles que se separen. Cada vegada tinc menys recursos per escriure cançons, així que he començat a inventar-me històries. A ‘Contra la propietat’ es barreja la relació de parella amb l’oferta i la demanda, el que rebem i el que esperem que ens donin. Un psicoanalista trauria suc de les meves cançons, però no són més que el fruit de la meva desesperació per veure de què parlo quan tinc poca cosa per dir.

Així, potser és més músic que cantautor. Jo el primer que faig és la música, i tinc el full en blanc. No tinc aquesta inquietud de dir “vull parlar d’això”. Hi ha una faceta que és d’obligació, tot i que també m’agrada trencar-me el cap per tirar un disc endavant. La gent potser s’enganxa a les cançons per la lletra, però, ja ho dic, aquesta és la meva creu.

En aquest disc hi ha més sintetitzadors. Sí, les maquetes que anava fent ja van anar agafant un caire així com de la guerra freda i de l’Europa anterior a la caiguda del mur. Però no és un disc electrònic.

"De vegades, als grups sona la flauta i s’ajunten quatre tios i la suma és sublim, i a Els Surfing Sirles va ser així"

Aquest és ja el seu sisè disc. ¿Pensa en la seva carrera, en la seva evolució artística? No gaire. Sí que, de la mateixa manera que després de fer una cançó ràpida en la següent busco un mig temps, amb els discos faig el mateix, tendeixo a la reacció a l’anterior que he fet.

Aviat se’l veurà tocant amb Els Surfing Sirles, grup del qual vostè va ser productor i que reapareix per oferir quatre concerts (Vic, Berga i dos a la sala barcelonina Sidecar). ¿Per què tornen? El detonador ha sigut la reedició del primer disc en vinil. Han passat ja cinc anys [de la mort del guitarrista Uri Caballero] i es tracta de fer una mica de celebració i recordatori. El futur depèn dels membres del grup, però no crec que estiguin temptats en començar una nova etapa.

És una banda molt recordada. ¿Què diria que va representar? De vegades, als grups sona la flauta i s’ajunten quatre tios i la suma és sublim, i en aquest cas va ser així. Tots escrivien, tots aportaven, i era una festa creativa. I en aquell moment hi va haver espai per a ells, per a aquesta música més directa i amb lletres interessants.

¿Troba a faltar la seva mala llet? Doncs sí, la veritat. Sempre l’hem trobat a faltar. Els Sirles van ser una rara excepció.

0 Comentaris
cargando