ESTIU, L'ESTACIÓ DE L'AMOR

10 amors d'estiu (de pel·lícula)

Arran de l'èxit de la segona entrega de 'Mamma mia', proposem una selecció de deu maneres de viure una història d'amor d'estiu de cine

mamma-mia-una-y-otra-vez

mamma-mia-una-y-otra-vez

6
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Divendres passat s’estrenava en cines la segona part del musical ‘Mamma mia!’ i ràpidament es va col·locar en el número u, recaptant 1,8 milions d’euros en només tres dies. Els ingredients de la pel·lícula no difereixen gaire dels que van configurar l’anterior l’entrega que també es va convertir en un fenomen de taquilla a l’estiu d’ara fa deu anys. Pero és que té, al cap i a la fi, tot el que se li demana a l’època estival: platja, còctels, coreografies desinhibides, cançons alegres i una mica de romanticisme.

I és que l’estiu és l’estació de l’amor. El relax, el canvi d’escenari, la possibilitat d’inventar altres vides durant aquells mesos en els quals es coneix gent nova i se surt de la rutina, originen idil·lis inesperats que en la major part de les ocasions es caracteritzen per ser molt intensos i tempestuosos. Perquè, principalment, tenen un problema, i és que com cantava El Dúo Dinámico en 'El final del verano', estan condemnats a acabar amb la tornada de les vacances.

En el cine hem disfrutat de romanços estivals de tot tipus a través de pel·lícules que ens porten del cine d’autor europeu més rigorós, com l’Ingmar Bergman en ‘Juegos de verano’ (1951) o ‘L’estiu amb Monika’ (1953), fins a desembocar en el ‘mainstream’ prefabricat (per exemple, el cas de Hannah Montana. La película’), passant per joies indie com ‘Adventureland’ (2009), clàssics infantils (‘La meva noia’) o films oblidats com a ‘L’estiu de la meva vida’ (1991), l’últim que va filmar Robert Mulligan.

En la major part dels casos, el que es plasma és el descobriment del primer amor. La 'coming-of-age' (és a dir, aquelles pel·lícules protagonitzades per adolescents que pateixen un procés de maduració molt ràpid per culpa d’un aprenentatge emocional exprés), és la reina d’aquest subgènere. En els últims temps a més hem assistit a un auge de les pel·lícules que trenquen amb els tabús de l’homosexualitat en l’adolescència i obren perspectives dins del relat hegemònic de noi coneix noia. Alguns exemples recents i molt interessants, ‘Heartstone, Corazones de piedra’ (ambientada al gèlid estiu islandès i presidida per uns paisatges que contrasten amb la intolerància d’una petita comunitat), ‘Tomboy’, en la qual s’explora el relat transgènere i la identitat en construcció, o ‘Princess Cyd,’ en la qual batega una total llibertat a l’hora de triar la sexualitat. 

La llista és llarga, però aquí us proposem una selecció de deu maneres de viure un amor d’estiu:

CALL ME BY YOUR NAMELuca Guadagnino (2017)

La història d’amor entre l’Elio i l’Oliver a la Itàlia als anys vuitanta s’ha convertit en una de les pel·lícules més estimades pel públic durant aquesta temporada de premis. El director Luca Guadagnino va saber capturar l’atmosfera càlida, humida i ensopida de l’època estival per compondre una inoblidable relació secreta en la qual el desig carnal contingut i el rampell adolescent es barregen entre la suor de la migdiada i el so de les cigales. La nostra percepció dels albercocs, ja mai serà la mateixa.


PAULINE EN LA PLAYA Éric Rohmer (1983)

Éric Rohmer té moltes pel·lícules ambientades a l’estació estiuenca. ‘Cuento de verano’, ‘El rayo verde llamp verd’, ‘La rodilla de Claire’ o ‘La coleccionista’. ‘Pauline en la playa’ s’ambienta a la freda costa de Normandia on anirà a parar una jove de quinze anys amb la seva tia que s’acaba de separar. A través dels ulls de la Pauline veurem de quina manera el desig entre els adults és igual de capritxós que entre els adolescents. Amb ella viurem el primer amor, i també les inevitables decepcions.


MOONRISE KINGDOMWes Anderson (2012)

Sempre s’ha dit que en el cine de Wes Anderson els adults es comporten com nens i els nens com adults. En aquesta ocasió, una parella de preadolescents viurà una aventura de campament amb constants referències a la nouvelle vague, en la qual demostraran el seu esperit rebel al defensar la seva innocència i puresa, el seu romanç naïf, per sobre del món neuròtic dels grans, els seus suposats referents, en els quals no estan disposats a convertir-se. Una malenconiosa mirada a la infantesa perduda.


LA LLAMADAJavier Ambrossi i Javier Calvo (2017)

Un altre campament, en aquest cas religiós i d’essència eminentment kistch. Hi ha monges que descobreixen la seva homosexualitat i nenes verges que s’enamoren d’un Déu vestit amb ‘glitter’ que canta els grans èxits de Whitney Houston. Elles, mentrestant, escolten electrollatí i fan coreografies en minifaldilla. L’‘opera prima’ dels Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi) a més de ser una oda a la necessitat de reivindicar la diferència, és un autèntic còctel ‘millennial’ sense prejudicis i juganer.


(500) DIES JUNTOSMarc Webb (2009)

En aquesta pel·lícula vam aprendre que la rom-com podia tenir el seu costat fosc i que el happy end estava sobrevalorat. El director Marc Webb va aconseguir regenerar per complet el gènere, i donar-li un nou sentit, i no només perquè la pel·lícula es trobés a mig camí entre l’indie i el 'mainstream’, sinó perquè darrere d’aquest embolcall pop irresistible amb què va aconseguir revestir-la, s’hi amagava un caramel enverinat a l’hora de parlar de les trampes que amaga la idealització de l’amor.


LOS JUNCOS SALVAJESAndré Téchiné (1995)

Una de les obres més importants del cine europeu dels anys noranta amb què André Téchiné va assolir el reconeixement. Tres adolescents, dos nois i una noia, descobriran la seva sexualitat a la Provença francesa en els anys seixanta amb la Guerra d’Algèria com a teló de fons. Un relat iniciàtic en el qual s’entremescla el descobriment de la identitat personal amb la nacional a través d’un 'ménage à trois' d’una gran delicadesa expressiva i sensorial.


EL DIARIO DE NOANick Cassavetes (2004)

Les adaptacions de llibres de Nicholas Sparks són un gènere en si mateix i alguns dels seus serials romàntics transcorren a l’estiu. És el cas d’‘Estimat John’ (2010) i ‘El diari de Noa’ (2004), un autèntic ‘hit’, també un ‘guilty pleasure’ erigit com la gran història d’amor dels 2000 en la qual no paren de succeir cops d’impacte emocional que deixen sense sentit. La seva intensitat dramàtica i lacrimògena és tan gran que resulta complicat no resistir-se al seu encant manipulador. Rachel McAdams i Ryan Gosling mai van ser tan irresistibles.


VACANCES A ROMAWilliam Wyler (1953)

Un d’aquests clàssics en els quals quedar-se a viure. William Wyler va reactualitzar els postulats del conte de fades modern a través d’una princesa (Audrey Hepburn) que durant la seva visita a Roma s’escapava de nit i coneixia un atractiu periodista (Gregory Peck) amb intencions poc clares amb el qual passava uns dies idíl·lics visitant tots els racons de la ciutat. ¿Quantes pel·lícules posteriors han copiat aquest esquema? Moltíssimes, però poques han tingut l’encant innat del primer gran èxit de Hepburn al cine


50 PRIMERES CITESPeter Segal (2004)

Notícies relacionades

Adam Sandler és el rei (de vegades una mica bast) de les comèdies estiuenques. Entre els seus crèdits trobem ‘Nens grans’ (2010), ‘Segueix-me el rotllo’ (2011) i dos amb Drew Barrymore, ‘Junts i barrejats’ (2014) en la qual passaven unes vacances a l’Àfrica i '50 primeres cites’ (2004) que transcorre a Hawaii a ritme de reggae i a mig camí entre ‘Atrapat en el temps’ i ¡Olvídate de mi!’. Pot ser que no tingui la finor d’‘Embriagado de amor’, però la seva premissa funciona com un rellotge i ells són adorables.


DIRTY DANCINGEmile Ardolino (1988)

Jennifer Grey s’avorria sobiranament en un balneari al qual anava a passar l’estiu amb els seus pares fins que coneix el professor sexi de dansa encarnat per Patrick Swayze i comença a fer classes. La resta és la història de la cultura popular, com el moment mític en què ballen al ritme de l’himne guanyador de l’Oscar “(I've Had) The Time of My Life”. No hi ha cap festa que es pugui dir festa sense aquesta cançó i l’execució (millor o pitjor) de l’acrobàcia final..

Temes:

Cine