Bryan Ferry, llampecs de l'edat d'or a Cap Roig

Dins d’aquesta tendència dels veterans del rock a disfrutar del seu llegat històric i a abstenir-se d’intentar convèncer l’afició que els seus nous discos són millors que els d’abans, s’alça l’esvelta figura de Bryan Ferry. En aquesta dècada ha publicat dos discos amb cançons noves, ‘Olympia’ (2010) i ‘Avonmore’ (2014), però, a l’hora de les gires, les deixa de banda per reviure la seva joventut i compartir amb el públic aquelles pàgines daurades, com va passar aquest dissabte al Festival de Cap Roig.

Concert del qual cal ressaltar no només l’elegància, com correspon a tot article que inclogui les paraules Bryan i Ferry, sinó els seus ecos d’una música que llavors va tenir el do d’arribar a la gent a través de certa excentricitat. Perquè està el Ferry de notable registre ‘crooner’ als gairebé 73, seductor i embolicat en bromosos ritmes ‘funky’ (la primera cançó de la nit, ‘The main thing’, de l’àlbum ‘Avalon’, de 1982), i un Ferry més llunyà i peregrí, que als 70 es prestava a pervertir la cançó pop creant una casella pròpia entre corrents com el glam i l’art-rock.

Factor Spedding

En aquest segon carril cal col·locar peces delsprimers discos de Roxy Music, com ‘Ladytron’, ‘Out of the blue’ i ‘Casanova’. Material amb estructures i solucions melòdiques audaces que Ferry va reproduir acompanyada per una banda de vuit músics, paritària per cert, que va cobrir des de precises trames de guitarra a càrrec del senyor Chris Spedding fins a les pinzellades de color de la saxofonista Jorja Chalmers i la violinista Marina Moore. Spedding, un guitarrista tècnic i sobri, va mesurar els solos en peces memorables com ‘It there is something’, que Ferry va guiar assegut al teclat.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

L’àlbum ‘Country life’ (1974) va ser un dels més citats i, tot i que Ferry ens va privar de la vigorosa ‘The thrill of it all’ (també d’un altre clàssic primerenc de Roxy, ‘Do the strand’), hi va haver ocasió de disfrutar del toc cabareter germànic de ‘Bitter-sweet’.I anant més enrere en el temps, de la dislocada ‘Re-make/re-model’. Marcant cert contrast, les cançons dels vuitanta, més estilitzades, com aquest ‘Bête noire’ d’aires exòtics, i les fites tardanes de Roxy ‘Avalon’ i ‘More than this’.

Ferry es delecta ara assaborint les seves cançons més celebrades potser amb més intensitat que el seu dia, quan tot anava tan ràpid, el futur era un full en blanc i superar el present semblava a l’abast de la mà. No ho era tant: ‘Love is the drug’ i la juvenil ‘Virgínia plain’ van escenificar una longevitat potser impensable al seu dia. Com la versió de ‘Let’s stick together’, èxit també de Canned Heat, i aquell ‘Jealous gay’ que Ferry va fer seu després de la mort de Lennon. Els nois de Roxy Music, tan moderns i voraços, no ho sabien llavors, però el futur consistia a mirar cap enrere amb suau nostàlgia.