PERFIL

J.A. Bayona: ni deixeble de Spielberg ni nen gran ni cineasta meteòric

El director barceloní, que aquest dijous estrena 'Jurassic World: el regne caigut', ha tombat un a un els tòpics que se li han atribuït

jgarcia43619513 icult j  m  bayona foto giles keyte180606132226

jgarcia43619513 icult j m bayona foto giles keyte180606132226 / Giles Keyte

4
Es llegeix en minuts
Desirée de Fez
Desirée de Fez

Periodista i crítica de cinema.

ver +

2007 J. A. Bayona dirigeix ‘L’orfenat’, una petita pel·lícula espanyola de terror. 2018 arriba ‘Jurassic World: el regne caigut’, el seu debut a Hollywood. En una mica més d’una dècada i quatre pel·lícules, cada vegada més grans però igual d’ambicioses, el director de la Trinitat Vella (Sant Andreu, Barcelona) ha desmuntat els adjectius que se li han atribuït i encara avui se li atribueixen. Aquella imatge de cineasta jove, devot de Steven Spielberg i del cinema dels 80 i destinat a dirigir algun dia un ‘blockbuster’ s’ha esvaït. No perquè ja sigui una mica menys jove, tampoc perquè avui s’estreni el seu imponent debut a Hollywood. Aquest retrat idealitzat i ingenu, aquest retrat de Bayona com un nen gran que ha perseguit el seu somni i l’ha complert, es va dissipar fa temps. És obvi que en queda una part, certa innocència, cert candor, cert esperit temerari. Però en tants anys de feina constant i apassionada (no busqueu pauses en el seu trajecte) el director de ‘Lo imposible’ (2012) i ‘Un monstre em ve a veure’ (2016) ha tombat un a un els tòpics que tots li hem atribuït alguna vegada. 

Primer tòpic: deixeble de Spielberg

És evident que, si el primer que et trobes al arribar al seu estudi és un pòster gegant de ‘Boja evasió’ (1974), si va rodar un videoclip de Camela com si fos ‘Salvem el soldat Ryan’ (1998) i si ha esperat a debutar a Hollywood gràcies a ell (descartant altres projectes, entre els quals, la seqüela de ‘Guerra mundial Z’), Bayona estima el cinema de Spielberg per sobre de tot. L’empremta del mestre està en la seva concepció de la narrativa, en la gestió de les emocions, en la cal·ligrafia visual i en el sentit de l’espectacle i –com a ell li agrada dir– de la meravella. Però el seu cinema s’alimenta de moltes altres coses. Al costat del pòster de ‘Boja evasió’ n’hi ha un de ‘La piel dura’, (1976) de François Truffaut, una pel·lícula que el commou pel seu reflex de la infantesa, tema clau en el seu cinema. Potser és un fet anecdòtic, però la convivència d’aquests dos ‘affiches’ (que, al seu torn, revelen la seva mitomania) resumeix a la perfecció una visió del cinema molt més àmplia i variada que la que se li atribueix per defecte. Es nota en aquest detall, en la quantitat de directors que cita en les seves entrevistes –Spielberg i Robert Zemeckis, també David Lean, Robert Mulligan, Narciso Ibáñez Serrador o Lynne Ramsay– i, sobretot, en la maduresa que han assolit les seves pel·lícules.

Segon tòpic: nen gran

Notícies relacionades

A les seves pel·lícules, inclosos dos curtmetratges essencials per a tota una generació de cineastes espanyols (‘Mis vacaciones’ i ‘El hombre esponja’), sempre hi ha nens. Hi batega, a més, la por de deixar enrere la infantesa, a tancar del tot l’etapa en què ell va descobrir el cinema, una revelació en què hi va tenir molt a veure el seu pare, Juan Antonio Bayona, meravellós pintor de cartells de pel·lícules a qui deu en part la seva sensibilitat artística. I acaba de dirigir una pel·lícula en què, literalment, juga amb dinosaures (el joc és a gairebé tots els seus films, amb la superba escena de l’‘Un, dos, tres, ¡pica paret!’ de ‘L’orfenat’ com a cimera). ¿Com es pot acabar, doncs, amb aquesta etiqueta de nen gran? És fàcil. N’hi ha prou amb detectar la quantitat de temes i emocions adultes que omplen a vessar les seves pel·lícules, que es colen per les escletxes de l’entreteniment. Pocs directors que es mouen en un cinema amb pretensions comercials han explorat amb aquesta gosadia i sensibilitat temes com la infantesa, la maternitat, el dol i la mort. No és l’habitual.

Tercer tòpic: l’ascens meteòric

Quan es refereix a un cineasta, el que és meteòric sol tenir una petita connotació negativa, com si portés implícit un massa ràpid, un massa precipitat. El cas de Bayona no és del tot així. Entre ‘L’orfenat’ i ‘Jurassic World: el regne caigut’ han passat només onze anys. Però el seu recorregut no és el del director a qui li cau la pel·lícula immensa després de la revelació independent. Podria haver-se’n anat a Hollywood abans. De fet, n’ha rebut ofertes des de ‘L’orfenat’, una pel·lícula petita que es revelaria molt influent, clau per al cinema de terror del segle XXI. Però va preferir entrenar-se a casa fins a veure clar el moment. Cada pel·lícula seva són vint passos endavant en ambició i complexitat respecte a l’anterior. Passos ferms que sempre lluita per fer amb el seu entorn, entre els quals, el director de fotografia Oscar Faura i la productora Belén Atienza. No ho fa per altruisme, sinó per egoisme: per a ell són, senzillament, els millors.