Els presidents també ploren

Un dels aspectes més bonics de la primera novel·la de George Saunders, Premi Booker 2017, és el retrat de la desesperació del president Abraham Lincoln, agenollat al cementiri, abraçat al cadàver del seu fill d’11 anys, que ha mort de febre tifoidea, confessant-li el seu amor entre sanglots. El pare antecedeix el polític, i, no obstant, en la seva pena hi ha el lament per una nació desmaiada, que flota en uns llimbs bèl·lics, dividida entre dos mons, amb un peu al sud i un altre al nord, preparada per patir. Al col·locar Lincoln en un ambient propi de novel·la gòtica, envoltant-lo de fantasmes que no acaben d’estar segurs del que són, Saunders el singularitza, ens obliga a desprendre’ns de la imatge que pel·lícules i assajos històrics n’han creat perquè el vegem com un esperit errant més, com el president d’una Amèrica espectral, en estat de transició.

Willie Lincoln mor, però es queda. És el que coneixem com una ànima en pena, clavada en aquest Bard que és un purgatori en clau tibetana. No se’n pot anar perquè el dolor del seu pare l’agafa a aquest món. Al voltant seu, un enorme cor grec d’esperits que tampoc poden escapar d’aquests llimbs descobreix que l’amor és més gran que la mort. Qualsevol diria que Saunders ho sacrifica tot a una carta, la de l’originalitat, perquè Lincoln al bardoés una novel·la de dispositiu: més enllà del seu excèntric tall fantàstic –és fàcil imaginar-se-la com una pel·lícula del Tim Burton de l’època gloriosa, si és possible en stop motion–,

organitza el relat com una sofisticada polifonia de veus, que inclou les dels fantasmes, sí, però també fonts documentals sobre la vida de Lincoln i el seu context històric, algunes de reals i altres d’inventades.

Notícies relacionades

Irvine Welsh: "Malgrat tot, a Barcelona et sents al centre del món"

Més seriosos i menys gamberros

Aquest dispositiu permet que allò factual convisqui amb allò ficcional amb enorme fluïdesa, malgrat la dimensió altament fragmentària del resultat final. Els diàlegs floten com a ectoplasmes en cada pàgina, amb els noms dels que  parlen com a epitafis o rúbriques gravades en pedra. Així, doncs,  Saunders construeix un autèntic espai de llibertat literària, on pot canviar d’angle de visió i de temps verbal emparat per la seva metaliterària estratègia narrativa. 

Sentiment de comunitat

La carcassa postmoderna de la novel·la no eclipsa el seu humanisme. Saunders evita l’error de considerar aquest cor grec, convertit en parada de monstres creatius, com un mer comentarista de la confusió còsmica de Willie Lincoln. Malgrat  la multitud de personatges que habiten aquest cementiri, es preocupa que cadascun tingui la seva història i que totes ens afectin de manera diferent. Tots transmeten un sentiment de comunitat, de pertinença a un espai encara que aquest sigui provisional, però el que expliquen els dona vida, arriba tan endins que és difícil quedar-se’n amb un: amb el noi que es va tallar les venes perquè la seva amant volia una vida normal, amb la jove que buscant l’amor va ser violada en grup, amb l’home a qui li cau a sobre una biga quan anava a consumar el seu matrimoni. En el fons, el que tots busquen és tornar a aprendre a estimar en aquesta vall de llàgrimes que és la mort. Segur que Saunders va plorar amb ells mentre escrivia aquest bell llibre.