'Fariña': la investidura de les esposes

Mentre escric aquestes línies miro de cua d'ull la pantalla i veig per TV-3 la sessió de possible investidura exprés que s'està produint al Parlament de Catalunya. És curiós, fa unes hores, en l'últim capítol emès de Fariña (A-3 TV), també es produeix una sessió d'investidura. La de les esposes dels grans personatges de la ria d'Arousa, els Otero, Charlín i Oubiña, que de cop i volta es reuneixen, s'autoinvesteixen de poder i agafen les regnes dels negocis dels seus marits. Es produeix aquesta autoinvestidura exprés perquè ells es fuguen. A Portugal. La policia els persegueix. I a la barcassa en la qual fugen, quan es lamenten que els agents els han acorralat, un exclama: «No ens deixaran en pau fins que Fraga surti elegit». ¡Ahh! Això es produïa el 1984, i mantenien l'esperança, somiaven en veu alta, imaginaven com a gran remei al seu infortuni que en les pròximes eleccions generals, les del 1986, Manuel Fraga li prendria la presidència del Govern a Felipe González, cosa que no va passar mai. Davant aquesta desbandada rumb a Portugal, les dones, les esposes, que s'han quedat a Galícia, prenen la iniciativa. Algunes es resisteixen. Una diu, afligida: «¡Nosaltres només sabem cuidar la casa i portar les joies que ens regalen!». Però Esther, la nova esposa d'Oubiña, i la filla de Charlín, la jove Pilar, que té molt més tremp, molta més valentia i coratge que els seus dos cataplàsmics i calamitosos germanets Moncho i Paquito; totes dues senyores, els deia, capitanegen la reunió i impulsen la seva autoinvestidura com a noves caps dels clans dels seus marits fugits. «Tots ens obeiran a nosaltres. Han d'omplir les seves neveres», adverteixen convençudes. Efectivament. Tots els peons dels seus tripijocs contrabandistes estan acostumats a viure molt bé com a traficants. No poden suportar que les seves neveres, i els seus comptes corrents, es quedin buits. I aquesta és la força de la investidura de les esposes: garantir que el tinglado continuï.

Aquesta sèrie continua recollint audiències i crítiques magnífiques. Atrapa. I els guionistes han sabut treballar amb disfrutables girs lingüístics. Parlant del policia que els persegueix, Manuel Charlín exclama: «Aquell cara de cona del sergent no descansarà fins a veure'ns a tots entre reixes». ¡Ahh! Aquesta expressió, cara de cona, és molt sorneguera a Galícia.