Isabel Coixet: "Respecto el #MeToo però em preocupen més les noies de 17 anys que viuen a l'Iran"

«El meu primer record d’una llibreria és d’una que ja no existeix, almenys en la seva ubicació original. Es diu Documenta; allà vaig estar a punt de comprar Cosecha roja, de Dashiell Hammett, però me’n vaig penedir; i quan finalment vaig anar a pagar-lo, el llibreter va decidir regalar-me’l», explicava ahir a la tarda Isabel Coixet a la premsa internacional sobre el seu 12è film, La llibreria, que només uns dies després d’obtenir el Goya a la millor pel·lícula inicia el seu camí per la resta del món amb la seva projecció a la Berlinale fora de concurs.

Que sigui aquest el certamen escollit per a això no té res de sorprenent. Coixet l’ha visitat vuit vegades, comptant aquesta última –en set d’elles, per presentar pel·lícula; en una, en qualitat de membre del jurat–. Ho va fer per primera vegada amb Coses que no et vaig dir mai (1996), el llargmetratge que va començar a obrir-li portes fora del nostre país. I, el 2015, gràcies a Ningú no vol la nit (2015), es va convertir en la segona dona cineasta en tota la història a tenir l’honor d’inaugurar la mostra alemanya. En aquest festival, dit d’una altra manera, se l’estima.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

La presència de La llibreria, a més a més, encaixa com un guant en la programació de la Berlinale, en un any en què el més polític dels festivals de cine ha decidit sumar-se a les reivindicacions del moviment #MeToo amb l’organització de diferents iniciatives dissenyades per estimular avanços en la igualtat de gènere, com diversos debats i una plataforma de suport a membres de la indústria que hagin sigut víctimes d’abusos.

#MeToo i l’Iran

I encaixa perquè, recordem, el film és la història de la perseverança i el coratge d’una dona que un bon dia decideix obrir una llibreria en un poble perdut, i que per mantenir-la en funcionament es veu obligada a lluitar contra diferents formes de prejudici. «Respecto el #MeToo, però em preocupen més aquelles noies de 17 anys que viuen a l’Iran i que es treuen el vel i van a la presó», va opinar Coixet sobre això. «Qualsevol moviment que serveixi per avivar el debat té el meu suport, però no ens oblidem de quines són les dones que es juguen realment la vida pel fet de ser-ho».