Cant gregorià, èxtasi i assassinat, el còctel monacal de Louise Penny

Canadà, a l’aïllat monestir de clausura de Saint Gilbert-Entre les Loups. 24 monjos virtuosos del cant gregorià han gravat un disc que s’ha convertit en un èxit. Un apareix assassinat. A aquest escenari és on envia Louise Penny (Toronto, 1958) el seu inspector en cap de la Sûreté de Québec, Armand Gamache, protagonista de 13 novel·les ja (a Espanya se n’han publicat cinc, entre elles Enterrad a los muertos). L’última, Un bello misterio (Salamandra Black), l’ha presentat a BCNegra. 

A excepció del mort, el que passa en aquesta fictícia abadia és el pur reflex del monestir de Silos (Burgos) dels anys 90, quan els seus clergues van editar un disc de cant gregorià que va ser un fenomen mundial que va sacsejar la pau monacal. «En recordo alguna cosa però en realitat em vaig inspirar en els de Saint-Benoît-du-Lac, a prop d’on visc, que també van gravar un CD. És curiós que els de Silos també patissin el mateix debat intern que provoca el cisma en la novel·la –reflexiona–. És la lluita entre els que creuen que han de seguir aïllats, mantenint la comunitat hermètica i protegint així la connexió amb el poder diví que ells senten amb el cant gregorià, i els que creuen que la manera de protegir-lo és obrir-se al món i compartir el seu do amb els altres. Jo no sé de quin costat estaria».

A Penny li interessa més la psicologia humana que el crim en si. Per això indaga en les motivacions d’aquests gilbertins (un orde medieval extint, explica, als successos sobre el bisbe de Canterbury de 1170, que comptava T.S. Eliot a Assassinat a la catedral). «Els monjos són humans, també poden caure en l’arrogància i l’avarícia. Diuen que és la voluntat de Déu però ¿com saps que no és per un ego desmesurat, perquè busquen reconeixement i aplaudiment?».

Per l’autora, «el germen del mal no són els diners, sinó la por. La por de no tenir prou diners, menjar, poder, seguretat, amor, de perdre el que es té… És la por el que desencadena l’enuig, l’odi… i et porta a agafar un ganivet o a disparar».

Pederàstia i amor entre homes

Penny, que va ser periodista abans que dama negra, no evita assenyalar els abusos a infants per part de religiosos que s’estenen per tot el món, inclòs el Canadà. «En una investigació policial, Gamache ho ha de tenir en compte. És impossible escriure sobre una comunitat d’homes obviant el que surt a les notícies, encara que als benedictins amb els quals vaig parlar no els va agradar que ho tragués. El que han fet aquells homes és horrible, però també ho és que l’Església com a institució segueixi guardant el secret i protegint els culpables». Tampoc va agradar als monjos que parlés «de l’amor físic i emocional entre homes». 

Per als religiosos d’Un bello misterio el cant gregorià és com una droga capaç de conduir-los a l'èxtasi i la pau interior. Ella mateixa, que aclareix que no és gens religiosa, ho va experimentar a Saint-Benoît-du Lac, on els benedictins la van invitar a anar amb el seu marit. «Ens van deixar assistir a l’últim servei, que no és públic. Era de nit i no hi havia llum. Els monjos anaven entrant d’un en un, cada un portant una espelma i cantant. Encara se’m posa la pell de gallina perquè va ser un moment de pau absoluta. I vaig entendre per què els monjos, quan canten, senten aquella connexió amb aquell poder superior».

Música i neurociència

Un fet que l’escriptora lliga, citant el llibre de Daniel Levitin El cerebro musical, a la neurociència. «Un experiment va demostrar que quan escoltes música o prens una droga es produeix el mateix efecte eufòric perquè s’estimulen les ones alfa del cervell». Ella mateixa sent que la música la «inspira i porta a llocs que no descobriria sense». Té un «enorme potencial a nivell emocional i creatiu».

Notícies relacionades

Colin Niel, soledat al costat d'un cadàver a les portes de l'infern

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

I allò la va portar a preguntar-se d'on ve la música, remuntant-se al segle IX. «I vaig descobrir els neumes, l'antecessor de les notes. És increïble com es pot codificar una cosa que ni es veu ni es toca, com plasmar-la en paper». 

A tot plegat hi té accés el seu autocrític policia. «Gamache té alguna cosa de l’Atticus Finch de Matar un rossinyol –explica Penny–. És un home decent en un entorn que el posa a prova, que dubta sobre què és el correcte i sap que a vegades la llei s’equivoca i lluita contra això». Per al personatge es va inspirar, confessa, en el seu marit, mort el 2016. «Era cap d’hematologia de l’Hospital Infantil de Mont-real. Estava envoltat de nens que morien i havia de tractar amb els pares, però era un home feliç perquè entenia que la vida és un regal».