Asfalto, en la seva segona vida

Encara que el nom d’Asfalto, pel seu mateix significat, s’acostuma a associar al rock urbà, no fa falta escoltar els seus discos amb gran atenció per entendre que la banda madrilenya té poc a veure amb l’aspre so de Leño o Reincidentes. La seva música de formes lliures, amb melodies nítides i tocs hard rock, desenvolupaments progressius i referències jazzístiques, ha burlat sempre les categories. «Això, en lloc de ser un valor, ha perjudicat el grup», considera el seu líder, el cantant, guitarrista i teclista Julio Castejón, a les portes del concert que oferiran avui a Razzmatazz 2.

Asfalto està commemorant el seu 45è aniversari sense gaire naftalina: el 2017 va publicar dos discos, un d’estudi, Crónicas de un tiempo raro, i un gravat en directe, Sold out, amb convidats com Manolo García, El Drogas i Cánovas, Adolfo y Guzmán (amb qui va treure a passejar el clàssic Señora azul). «Aquesta és una banda viva», subratlla Castejón, únic titular històric de l’actual formació, que atribueix a les xarxes socials un paper en el retorn del grup el 2008. «Vam veure que hi havia gent que ens traslladava afecte i que ens preguntava per què no tornàvem. Solament em vaig posar una condició: no pensar només en el passat, sinó fer un projecte per al segle XXI».

L’aniversari pren com a punt de partida una primera versió d’Asfalto, el 1972, hereva del grup Tickets i que va gravar només dos singles. Castejón no va formar part d’aquella formació, però un dels seus membres, el baixista cantant José Luis Jiménez, el va trucar dos anys després per integrar-se en un nou projecte que va conservar el nom. «En justícia, aquella primera etapa és part de la història d’Asfalto», admet sense embuts. «Encara que musicalment era diferent, tirant cap a T. Rex».

El primer àlbum, homònim, publicat el 1978 per Chapa Discos, ja donava senyals del «dolç eclecticisme» que Castejón vincula a la seva banda. Amb cançons, algunes, compostes al mateix estudi, com la popular Capitán Trueno, que el músic considera poc representativa. «És com si coneixes els Beatles per Ob-la-di, ob-la-da», sospira, més partidari de peces com Días de escuela i Rocinante.

Castejón riu quan se li indica que ara, segons alguns relats, sembla que a Madrid abans de la movida hi havia un gran erm. «¡Això només ho pot dir qui no va ser allà!», exclama. Una vella ferida: la movida «no va reflectir», sosté, «el que passava als barris, on el rock tenia una força tremenda». I en aquella escena setantera, afegeix, hi havia poques manies amb les diferències estilístiques. «Als primers festivals hi podies veure grups tan diferents com Música Urbana i Coz, i ningú s’esquinçava les vestidures».

Connexió internacional

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Asfalto torna a Barcelona amb un il·lustre convidat, John Helliwell, de Supertramp, que va colar el seu saxo a Crónicas de un tiempo raro. ¿Com va anar? «Em va trucar el meu mànager: ‘Escolta’m, si haguessis d’establir un paral·lelisme entre Asfalto i una banda internacional, ¿quina diries?’. I jo: ‘Doncs, no ho sé, ¿Supertramp?’». L’enigmàtica pregunta va conduir a una col·laboració en la cançó Melani, al voltant d’uns teclats «bastant supertrampers», i l’entesa s’ha estès a alguns concerts. «Helliwell és un senyor, un sir, amb aquesta vis irònica britànica, encantador i pròxim».

Amb ell a les seves files, Asfalto s’atreveix a rendir homenatge a School, de Supertramp, una de les cançons que sonaran a Razzmatazz. ¿Parlàvem de rock urbà? «Asfalto no és el que molta gent es pensa: és fantasia, sensibilitat, policromia».