Anar al contingut

UN MESTRE DEL RELAT

Les cartes boca amunt de John Cheever

Es publica,per fi, la mítica i reveladora correspondència de l'escriptor

Elena Hevia

zentauroepp1752719 cheever180123195036

periodico

A la quarta temporada de Seinfeld, mítica i trencadora sèrie de televisió pels volts del canvi de segle, el personatge de Susan Ross, nòvia d’un dels protagonistes, George Costanza, descobreix unes cartes del seu pare en què es revela que va tenir un amor secret amb John Cheever (Quincy, Massachusetts, 1912-Ossining, Nova York, 1982). El detall té substància. És un ressò divertit de l’estupefacció amb què el públic nord-americà va rebre els escabrosos detalls de la vida secreta de l’escriptor un cop mort. Com les seves cartes, inèdites fins al moment en castellà, van revelar una veritat que ell es va ocupar d’ocultar gràcies a l’exhibició d’una ferotge heterosexualitat de portes enfora.
    

A Cheever, respectat per un petit grup de crítics al llarg de la seva vida, li va costar guanyar-se l’estimació popular. Va ser en els últims anys quan el denominat poeta de les zones residencials, l’Ovidi d’Ossining, es va situar en l’apogeu de la seva fama com a guanyador d’un Pulitzer i el convenciment, ja per part de tothom, que havia escrit alguns dels contes més memorables de la literatura nord-americana. Les zones fosques i inquietants dels seus relats i de les seves cinc novel·les quedaven allà, en la literatura. Res feia presagiar que aquell pare de família tingués tant a l’armari: l’odi a si mateix, la repressió, l’alcoholisme o el dolor.

DONES I HOMES

La mort de l’escriptor  va ser el 1982. Poc després va aparèixer la biografia de Scott Donaldson, que no va comptar amb l’aval de la família ni accés a la documentació. Sí, aquell llibre no va agradar gens als Cheever, però no pels motius que es podrien suposar, perquè el 1984 va aparèixer Home before dark el llibre de memòries de Susan, filla gran de l’autor, en què ja deixava caure part de la càrrega explosiva que vindria més tard, l’afició a la beguda del pare –exacerbada, fins i tot en temps en què tenir un moble bar al saló era de bon to– i va deixar lleu constància de la seva complexa sexualitat. Cheever, que presumia d’amants femenines –entre elles, l’actriu Hope Lange, la noia rossa d’Un gàngster per a un miracle– en els sopars familiars amb la seva dona i els fills, al final de la seva vida va acabar per reconèixer el que durant anys va ocultar, la seva inclinació homosexual, que va cristal·litzar en la relació amb un jove aspirant a escriptor, Max Zimmer, a qui va denominar Rip.
    

Aquestes dades, que s’esbossaven  sumàriament al llibre de Susan, van tenir la seva constatació el 1988 amb la publicació de la correspondència de l’escriptor sota la cura del seu segon fill, Benjamin. L’obra publicada ara per Penguim Random House busseja en la ingent grafomania de l’autor, que en alguns períodes va arribar a escriure fins a 30 cartes a la setmana. L’habilitat del llibre, construït a retalls amb les cartes i els comentaris del fill i que es pot llegir com una bio­grafia alternativa i íntima, posa negre sobre blanc totes aquestes qüestions i il·lumina no pocs racons. Benjamin, per exemple, recorda que el seu pare solia dir que volia que el seu epitafi fos «Aquí jau John Cheever / mai va decebre una dona / ni li van donar pel cul», però quan l’alcohol li deslligava la llengua –sovint– el primer a saberaquells detalls era el seu fill.
    

«El meu pare era un home de contradiccions enormes i fonamentals. Era un adúlter que escrivia amb eloqüència a favor de la monogàmia. Un bisexual que detestava qualsevol indici d’ambigüitat sexual», així defineix Benjamin al pròleg de l’obra la seva paradoxal personalitat. El relat que compon està tenyit d’afecte, però naturalment no deixa de banda aquella veritat que va tornar a sortir a la llum el 1990, quan la seva viuda i els seus fills es van decidir a publicar el seu Diario, magnífic i molt recomanable, sí, però també, la crònica descarnada d’un farsant que tan sols en aquelles pàgines pot expressar els seus desitjos; sense mencionar la mesquinesa que mostra amb algun dels seus millors amics, com John Updike, a qui elogia en públic i critica en privat amb divertida malignitat.
    

Cheever no era en absolut un pensador polític o filosòfic, sinó un narrador intuïtiu. En línies generals, la seva correspondència retrata una vida anodina de classe mitjana o, el que és el mateix, el substrat dels seus relats i novel·les. Qui busqui acció a penes la trobarà en la seva participació en la segona guerra mundial. Va ser reclutat el 1942 i bona part de les seves missives en aquella època estan dedicades a Mary, la que va ser la seva dona fins al final en els bons moments, però sobretot en els dolents. Entre els seus corresponsals hi ha el poeta e. e. cumings; el seu editor a The New Yorker, William Maxwell –que assegura que Cheever «no va escriure mai una mala carta»–; Updike, que al final va ser bastant generós amb ell; Saul Bellow i Philip Roth. Però també algunes de les seves conquistes, com Hope Lange, amb qui van ser amants també fins al final quan ell es plantejava viure obertament amb Rip.

COM DON DRAPER

Si una cosa sorprèn en la correspondència és que no es tracta d’escrits des del pedestal del gran autor. Al contrari, molts són perfectament intranscendents i fins i tot grollers si això servia per fer riure. En una carta explica com creia que s’havia empassat una petita pròtesi dental [en realitat, va aparèixer al desaigüe de la seva piscina] i, davant la sorpresa del dentista que va empal·lidir per aquesta possibilitat, Cheever li va assegurar que allò era molt pràctic per cridar els taxis perquè les seves flatulències el feien semblar «un xiulet de la policia». O aquells consells que va donar a un jove novel·lista: «Que es folli una bona agent. I, si ella insisteix, que s’hi casi. És l’única manera de tirar endavant. William Faulkner […] i fins i tot Gay Talese es van follar les seves agents». No en diu res –eren els temps del Don Draper de Man Men, que també vivia a Ossining i això no pot ser casualitat– de les opcions de les escriptores. 
    

Totes aquestes ombres, lluny d’allunyar-lo de nosaltres, donen una textura de més envergadura als seus dolorosos contes, la gran catedral contística del segle XX, de la qual Penguim Random House ofereix també una reedició a cura de Rodrigo Fre­sán. I al juny tornaran a les llibreries els seus Diarios.

El personatge de Don Draper de 'Man Men' és un reflex de l'univers de John Cheever 

0 Comentaris
cargando