Lagartija Nick: "Volem travessar de nou el flamenc"

Lagartija Nick reapareix, sis anys després del seu últim senyal discogràfic, amb Crimen, sabotaje y creación, una obra de sonoritat dura i exploradora, que allibera tensions i dolors acumulats. El grup de Granada el presenta aquesta nit a La [2] d’Apolo (21.30 hores) amb la seva recuperada formació original. Parlem amb Antonio Arias (veu i baix) i Juan Codorniu (guitarra).

–Un disc de contingut dens. 

–Antonio Arias: ¡Amb dinamita! Té una càrrega emocional forta, però sempre amb la voluntat de fer alguna cosa més enllà del dolor. Una cosa artística, crear una obra.

–La mort del seu germà Jesús [líder de TNT i periodista] ara fa dos anys, ¿és el motor anímic del treball? 

–A. A.: És el que li dona unitat, el que és fonamental. 

–Juan Codorniu: Però aquest dolor personal es transforma en una 

reivindicació del que és comunitari a través de l’aprofundiment en el folklore andalús i la vocació de transcendir-lo i anar al que és universal.

–El títol del disc és el d’una cançó del treball anterior. 

–A. A.: Sí, aquí es converteix en una pregunta llançada a l’aire: ¿com prenem partit en la nostra experiència vital i musical? Quan ens diuen «la vostra carrera és un suïcidi» responem: «No, no, ¡és un crim!». El cas del meu germà ens diu que estem perdent una generació de més de 50 anys que sembla que ja no tingui res a dir, i és un drama. Veure com el van despatxar d’on treballava, Granada hoy, amb la malaltia de quedar-nos sense feina i que se’ns associï al fracàs, quan és tan important com l’èxit… Però no es tracta només de sabotejar el sistema, sinó de ser creatius i donar un missatge d’esperança i lluita. 

–J. C.: Hi ha una violència sistèmica i hi donem una sortida creativa.

–El grup, ¿és una víctima d’aquesta violència? 

–A. A.: En el nostre cas és per gust i per necessitat, per masoquisme…

–¿Tendeixen a la foscor? 

–A. A.: Busquem seguir la nostra ruta iniciàtica. Sempre fugint del sistema general. Ara estem de nou en una multi i sentim la responsabilitat de defensar el discurs davant de més gent. Perquè el rock se n’ha anat de vacances a la platja. ¡Nosaltres som els Rodríguez del rock, que ens hem quedat a casa! 

–J. C.: Per una altra part, sempre ens han agradat els sons foscos.

–Parlem de The Jesus & Mary Chain. 

–J. C.: I de Bauhaus, Love and Rockets,

The Psychedelic Furs, The Chameleons, Joy Division… 

–A. A.: I Décima Víctima, i Derribos Arias… 

–J. C.: Però després, com pot veure, som nois potser estranys però simpàtics.

A. A.: ¡T’has de riure fins i tot de les teves desgràcies!

–En aquest disc tornen a fer incursions en palos flamencs. ¿Hi té alguna cosa a veure el retrobament de l’any passat amb Omega

–J. C.: És clar, revisar tot això ens va posar de nou en situació. I vam voler reivindicar Víctor Charico, que és net de la família Quero, i explicar la vida del seu avi, Víctor Quero Charico, dels maquis de Granada.

–Parla de la cançó La leyenda de los hermanos Quero

–A. A.: Sí, aquí volem travessar de nou el flamenc, com una bala. I els Quero ens porten a la sevillana Soy de otra Andalucía, d’un grup dels anys 70, Gente del Pueblo. 

–J. C.: Fuig de la temàtica habitual de les sevillanes: són unes sevillanes jornaleres. I a Europa, Europa, això connecta amb un dolor comunitari, de certes classes socials, i amb una solidaritat internacional.

–Sevillanes jornaleres. ¿Es podria dir que és un gènere?

–J. C.: Doncs jo crec que sí. A les sevillanes sempre se les ha associat al señorito, al cavall, i està bé per a aquells a qui  agradi, d’això viu molta gent, però José María Carrillo, de Gente del Pueblo, va acabar a la presó per les lletres que feia. I actualment segueix al sindicat, el SAT, ocupant finques i supermercats. Amb les sevillanes ha fet sempre el mateix: ocupar-les com qui ocupa un cortijo. I li agraden, ¿eh? 

–A. A.: Li recomano que escolti el seu primer disc. Convertien la cançó en un tractat del camp andalús. ¡Has de tenir un diccionari al costat per entendre’l!

–Les sevillanes semblaven estar molt lluny de Lagartija Nick. 

–A. A.: A Omega vam coincidir tots a abordar els palos més dramàtics: seguiriyas, soleás… La seguiriya té un caràcter hindú, místic: és com una goma que s’estira i sempre tendeix a tornar a la mateixa nota. 

–J. C.: El disc proposa una actualització del so dels primers discos, i amb teclats. Però no es queda en això. Seguim sent sargantanes inquietes.

–Omega

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–J. C.: ¡Per descomptat! Al principi va estar en l’ostracisme. 

–A. A.: Va ser un drama. Ens vam quedar en una bombolla, sols, obsessionats amb el disc. Al teatre Albéniz, de Madrid, el públic ens volia fer fora: uns xiulets, uns insults… I et preguntes: ¿on és ara tota aquella gent? Però Omega ho va canviar tot, i això és per sempre. Fins que ens morim. Intentarem ser dignes, fills i companys d’aquell disc.