Festassa mandé a Baró de Viver

A Baró de Viver semblen viure aliens al procés. Costa veure banderes als balcons; espanyoles o catalanes. Ni tan sols hi ha cartells a les parets. Bé, sí, un de la campanya de la CUP per la remunicipalització de l’aigua. Pel carrer de Caracas, un home torna a casa amb la compra: una estufa catalítica. Un eixordador merengue del colombià Grupo Bip emergeix d’un cotxe.

 Estem en l’última frontera de Barcelona, un barri de vivendes barates arraconat entre el Nus de la Trinitat, el riu Besòs, les vies del tren i un polígon de naus industrials. Al centre d’aquest gueto urbanístic es va inaugurar el 2015 l’immens i envidriat Centre Cívic Baró de Viver. Avui hi ha concert. Ho sap mig barri perquè avui també actua el grup de percussions Sambaró, format per veïns i veïnes.

    

Els percussionistes surten al carrer a tocar tambors i caixes i reben les felicitacions de familiars i amics. Quan tornen a la sala els esperen els músics africans que han dirigit un taller de percussió. Tots junts armen una exhibició de polirítmia que sorprèn i enorgulleix el veïnat. Un home canari està visiblement entusiasmat. En vol més i, encara que no ho tenia previst, es quedarà al concert. També hi ha pencaires, diverses mares gitanes, un home amb una impecable camisa blanca i un rellotge gegant de polsera, les àvies del saló de lectura i molts nens i nenes que han ocupat la primera fila. S’haurà d’anar a buscar les cadires apilades a la paret. Això s’omplirà. 

 

Nakany Kanté s’ha presentat amb una alineació curiosa: balafo, percussions, baix, ballarina i guitarra acústica. És un format semiacústic, però això no impedeix que el seu pop mandé soni igual de contagiós. Ibrahim Diakité percut el balafo perquè soni com una pluja dolça i fina que et fa massatges al cos després d’una dura setmana i et cala imperceptible.

 «Aquesta cançó es titula Kitibana i significa S’ha acabat el judici», anuncia. «¡Digues-ho a Rajoy! ¡I a Puigdemont!», exclama el canari. «Aquesta és N’dakan.  I significa El meu destí», informa la guineana. «¿Què?», pregunta una nena a primera fila. Serà un concert molt interactiu. Ara presenta Farafina. «¡Farafina!», criden les nenes de primera fila que han decidit aprendre’s cada paraula que els descobreix Nakany. Una d’elles aplaudirà amb entusiasme quan la cantant presenti una altra cançó en què denuncia l’abandonament de nens a l’Àfrica.

«¿I ara què tocaràs?». «¿Quan s’acaba?». Les nenes la bombardegen a preguntes entre cançó i cançó. «¡Avui hi ha molts periodistes aquí!», exclama Nakany. Però no, no són periodistes. Els periodistes no ballen. En canvi, el club de les preguntadores, sí. Una d’elles es treu el jersei i s’inventa increïbles coreografies afroflamenques. Això no hi ha qui ho pari. Els somriures de satisfacció abunden entre els assistents. Són dos quarts de deu i les àvies segueixen allà, encantades de la vida. Ah, i aquell home de camisa blanca i aparatós rellotge de polsera està ballant a prop de l’escenari. ¡Descalç!

   

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

 En la recta final del concert es produeix un fet que passarà desapercebut al 99% dels assistents. Omar, el percussionista, pica el tambor sabar amb un ritme concret, i el seu cosí Pape, que està entre el públic, s’aixeca i puja a la tarima a tocar amb ell. Omar l’ha cridat a través del llenguatge dels tambors. Amb Pape reforçant la percussió, Nakany i la ballarina dansen amb més frenesí. Una nena de Baró de Viver mou el maluc com Nakany i mou el coll perquè la seva cua de cavall giri aflamencadament al voltant del seu cap. «Un aplaudiment per a les nenes», demana Kanté. Acabaran totes a l’escenari.

Les àvies aplaudeixen d’allò més. El veí canari segueix allà. «T’ho dic de veritat, m’ha agradat», insisteix una vegada i una altra. El seu amic afegeix una dada reveladora: «Mira si m’ha agradat, que no he sortit ni a fumar». El balafo d’Ibrahim, el baix de Vicente, les percussions d’Omar i Pape, les danses de Mami i la veu de Nakany poden servir fins i tot per curar l’addicció al tabac.