Crítica de 'Thor: Ragnarok', una fantasia boja i addictiva

Els últims temps, Marvel sembla haver-se embarcat en l’empresa de reflotar totes les sagues de superherois que per una o altra raó s’havien quedat estancades pel camí. En alguns casos, per culpa de la tendència a repetir clixés narratius; en altres, per l’escassa empatia que s’havia generat amb els seus personatges o també per un cansament de certs tics de plúmbia transcendència que s’entestaven a transmetre. El resultat va ser una progressiva desconnexió amb alguns dels personatges d’Els Venjadors quan protagonitzaven les seves històries independents. Necessitaven un impuls urgent, i els dos primers beneficiats han sigut Spiderman i Thor. El nen aranya va aconseguir ficar-se el públic a la butxaca a base de carisma i esperit teen sense perjudicis en la seva última aventura, Spiderman: Homecoming (2017) i ara li toca el torn a l’aguerrit guerrer Thor de la mà del director indie Taika Waititi, que per fi ha aconseguit que es desprengui del seu posat hieràtic per dotar-lo d’un to gamberro molt més fresc, enjogassat i canalla. Malgrat compartir línia humorística amb Iron man i Guardianes de la galaxia, Waititi s’allunya de les seves línies expressives fonamentals per abordar el personatge i el seu univers des d’una òptica estrictament personal.

Notícies relacionades

'Thor: Ragnarok', del martell al riure

Toni Cruanyes: «Ens hem convençut que la vida de les dones normals no és important»

El resultat és una obra exultant plena d’idees, tant creatives com visuals, disposada a desafiar la lògica de qualsevol relat convencional de superherois, potser per la quantitat de plantejaments caòtics i llunàtics que conté, com aquesta dolenta amb estil drag queen que encarna amb desimboltura Cate Blanchett o l’enorme transfiguració de Jeff Goldblum en dictador sideral que exerceix de discjòquei banyat de purpurina i amb tocs psicodèlics.

Al seu costat, altres nous (i vells) personatges, com el de la poderosa valquíria que interpreta Tessa Thompson i el sempre agraït Loki (què faria aquesta franquícia sense ell), ens embarquem en una space opera que té la capacitat d’unir fantasia, èpica i diversió a parts iguals, a ritme de paisatges lisèrgics, estètica vuitantera i banda sonora de Def Leppard per evocar el sentit operístic wagnerià. El director sembla haver volgut rendir el seu particular homenatge als tebeos de Jack Kirby i a l’extravagant Flash Gordon en un feliç intent retro-pulp de transportar-nos a una època en què el sentit hedonista i caòtic estava per sobre de qualsevol altre tipus de pretensió pseudointel·lectual.