El Raphael de sempre, i alguna cosa més

Un disc amb material original, 'Infinitos bailes', llançat a finals del 2016, ha servit una vegada més la imatge d’un Raphael admirat per generacions més joves, músics que li han compost un nou repertori, si bé aquest dissabte, al Palau Sant Jordi, van manar els clàssics, és clar. «Són 55 cops ja, ¡55 anys a Barcelona!», va saludar a l’inici de la nit amb tres de les noves peces, abans d’afegir: «Però jo sé molt bé a què han vingut».

El públic que va ocupar un Sant Jordi en format amfiteatre hi havia anat per recórrer de la seva mà aquelles cançons de llegenda, plenes d’afirmació vital, temperament, retrets i melodrama «en carn viva», però no hauríem de ventilar d’un cop la nova collita: 'Infinitos bailes' i 'Aunque a veces duela' es van ajustar al seu tarannà amb notables recorreguts emotius, i la joia de la corona va ser la tercera, 'Igual (Loco por cantar)', de Diego Cantero (Funambulista), un retrat hiperrealista i èpic d’aquest Raphael genuí als 74. «'Igual que ayer, pero más fiero / pero más tierno, con más verdad'».

Ètica d'extrems

Notícies relacionades

Raphael: "Seguiré fins al final"

Les claus del teatre del 2026, de clàssics a Palestina

La quarta ja va ser 'Mi gran noche', i a partir de llavors, l’antologia sense fre a través d’un 'Yo sigo siendo aquel' que, com altres vegades, va culminar amb una postil·la contemporània: «Segueixo sent el mateix, el Raphael de sempre». Va lluir el poder pulmonar habitual, apte tant per a teatres com per a grans recintes, encara que amb la gola una mica ferida al principi. Ser Raphael és situar-te en els extrems i forçar el teu cos, i les cordes vocals, a seguir les exigències de l’ànima. No hi ha alternativa.

Si els últims anys l’hem vist cantant amb una orquestra o escorant-se cap al soul i el funk, aquesta vegada el so va ser bastant rocker, amb guitarres fins i tot heavy en composicions com 'Por una tontería'. Un Raphael wagnerià, que es va agafar un descans, sempre relatiu tractant-se d’ell, en les incursions acústiques de 'La quiero a morir' (Francis Cabrel), 'Gracias a la vida' (Violeta Parra) i 'Adoro'. Estenent la sessió fins a les dues hores i mitja, 31 cançons, va seguir buidant-se en èxits com 'Escándalo', 'Yo soy aquel' i 'Como yo te amo', consolidant una vegada més un vincle de  ferro amb el seu públic.