27 set 2020

Anar al contingut

UN FENOMEN LITERARI

Knausgard, en carn i ossos

L'aclamat autor noruec publica 'Dies de pluja', cinquena i penúltima entrega del cicle 'La meva lluita'

ELENA HEVIA / BARCELONA

Knausgard, en carn i ossos

FERRAN SENDRA

Hi ha un significatiu canvi físic en el Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) que va visitar Barcelona fa quatre anys coincidint amb el segon volum de 'La meva lluita', el seu mastodòntic projecte memorialístic. El Knausgård de llavors tenia l’aspecte d’un perdedor malgirbat i atractiu, que es prenia el seu temps per reflexionar sobre els aspectes més escabrosos de la seva obra: de com va descriure detalladament les borratxeres del pare i l’àvia morts i va intuir les de la seva sogra –encara viva–, de les seves pròpies inseguretats íntimes d’home escandinau, de la seva descarnada sinceritat davant els fets i els sentiments, inclosos els més mesquins.

El Knausgård que ahir va presentar al Kosmopolis el cinquè volum del cicle, 'Dies de pluja' (L’Altra) –en castellà 'Tiene que llover' (Anagrama)–, bronzejat i amb americana, viking passat per Gucci, nimbat per l’aurèola de la seva fama planetària de fenomen literari, és ara molt més autoconscient de la seva imatge. És per això que en la portada de l’edició castellana dirigeix al lector els seus inquisitius ulls blaus com una rock-star. Fins i tot les seves maneres han canviat. No, no s’ha tornat capritxós, però sí que ha guanyat en seguretat –tants cops ha hagut de respondre al mateix– i fins i tot fa gala d’un cert humor noruec.

'Dies de pluja' repassa els 14 anys que l’autor va viure a Bergen, una pintoresca ciutat pesquera on, òbviament, no fa res més que ploure i en què retrata els seus anys de formació, no sense estalviar-se els seus primers passos amb la delinqüència: «Aquest llibre segueix el procés de com vaig arribar a convertir-me en escriptor. Dels anys en què vaig lluitar per això costés el que costés sense aconseguir-ho perquè no feia res més que plasmar en el paper les veus i les experiències dels autors que m’agradaven i el resultat no em representava en absolut. Fins que vaig comprendre que el que havia de fer no era desaparèixer sinó tornar a mi mateix».

 

"Senzillament deixo d'escriure quan el que recordo em fa massa mal. En aquest punt m'obligo a parar" 

SENSE LÍMITS

En aquest reconeixement i reconcentració del jo, sense estalviar-se les humiliacions en el més pur estil Knausgård, ha anat al fons contra si mateix. Cap objecció. Però també ha airejat la intimitat de la seva família. En el tercer, en el quart, i en aquest, el cinquè, en què relata la seva infància i joventut, hi ha més consciència que aquesta sinceritat brutal pot fer mal als altres i s’ha contingut. «En el sisè i últim llibre, en què explico les conseqüències de tot el que he escrit, torno a una cruesa descarnada». ¿Val la pena? És evident que cal una vocació fèrria, no fins al punt de preferir el llibre a la seva vida o a la vida dels altres, apunta, però sí que necessita sentir que no hi ha límits. Encara que finalment confessi que sí que en té: «Senzillament, deixo d’escriure quan el que recordo em fa massa mal. En aquest punt m’obligo a parar».

EMBOLIC AMB EUGENIDES

Però per Knausgård el llindar del dolor és bastant alt. Fa dos anys, quan va arribar als EUA sota pal·li, beneït per Zadie Smith, Jonathan Lethen i Jeffrey Eugenides, aquest últim el va convidar a dinar i la trobada no va ser gaire fluida, fins al punt que Knausgård, com va relatar després en una crònica, no va intercanviar cap paraula amb ell. El noruec riu nerviosament quan se li pregunta per aquell moment: «Jo crec que la meva relació amb Eugenides segueix sent bona. No ens hem trobat recentment però ens hem enviat uns quants mails». Si fos així, a l’autor de 'Las vírgenes suicidas' se li deu haver passat l’emprenyamenta per la descripció d’aquella trobada, ja que va enviar a Knausgård el missatge següent: «Disculpa que t’invités a sopar. No cal que contestis aquest correu».

 
 
 

FERRAN SENDRA

 
 

Elescriptor noruec Karl Ove Knausgard, al pati del CCCB. 

¿Cal dir que al seu país, on un de cada cinc noruecs ha llegit els seus llibres, és un paio molt seguit pels mitjans, que han disseccionat a plaer la seva vida privada, encara més del que ell ha fet a les seves obres? L’últim capítol ha sigut la separació de Knausgård el mes de novembre passat de la seva segona dona i mare dels seus quatre fills, l’escriptora Linda Boström. «Les  circumstàncies més nímies de la meva vida, si em tallo els cabells o em compro una casa, han sigut recollides als diaris. A l’haver obert la porta de la meva intimitat, ha sigut molt difícil preservar-la. Però, en fi, jo soc una mica autista i per descomptat no llegeixo res del que es publica sobre mi».

 

"Al complir 40 anys, uns decideixen pujar una muntanya, d'altres munten en caiac. Jo vaig voler escriure sobre el meu pare"

La plusvàlua en la plasmació de la realitat no és un fet anecdòtic. El que persegueix l’autor, amb un estil que barreja amb saviesa hiperrealista els detalls més insignificants amb els fets importants, és saber qui realment és i quant s’assembla a aquell pare autodestructiu i alcohòlic. «Quan es fan els 40 anys, uns decideixen pujar una muntanya i d’altres muntar en un caiac, jo em vaig posar a escriure sobre el meu pare. Però quan vaig ser pare, em vaig adonar que l’objectiu era jo mateix».

EL PES DE LA FAMA

Tanta intensitat en l’ego no li impedeix contestar amb modèstia la pregunta del seu editor de com ha reaccionat íntimament a l’experiència brutal de veure’s convertit en un crac de la literatura universal. ¿S’ha despertat algun cop d’un malson que li indica que tot això és un gran malentès? «La fama és bastant incòmoda. Sovint em pregunto si els meus llibres són bons i de vegades rellegeixo algunes pàgines per enfrontar-me a la percepció que tenen els altres de mi. Això és  difícil de gestionar. I és sabut que l’èxit no té res veure amb la qualitat».