Llum per a Aurora Bernárdez

Companya de viatge, col·lega, lectora i crítica, a Aurora Bernárdez (Buenos Aires, 1920 – París 2014) no li va anar mai el paper d’esposa convencional d’escriptor. La que oscil·la entre la secretària i la musa. Va estar amb Julio Cortázar, fins i tot després de la separació formal de tots dos, quan l’autor de 'Rayuela' es va deixar arrossegar per passions carnals i polítiques després de 15 anys de matrimoni. Era menuda, però irradiava la seguretat de qui se sabia amb un criteri cert. El tenia com a traductora literària. De Lawrence Durrell, Paul Bowles, Italo Calvino o Jean-Paul Sartre.

  

 Companya és aquella en qui es confia. I això va fer Cortázar, encara que al seu costat hi hagués altres dones, Ugné Karvelis, Edith Aron (a qui s’acostuma a identificar amb La Maga) o Carol Dunlop. Després de la mort d’aquesta última, malalt ell de leucèmia, ella va tornar per cuidar-lo i augmentar amb això un vincle que sempre va ser potentíssim. Com a marmessora, Bernárdez, en col·laboració amb Carles Álvarez, va estar darrere d’exhumacions com la correspondència de Cortázar, textos dispersos i inesperats, les seves conferències a Berkeley i un bonic diccionari il·lustrat.

  

 La sorpresa va venir després de la mort d’ella el 2014, perquè encara que se sabia que escrivia no va ser fins llavors quan al seu apartament de París es van trobar perfectament ordenats quaderns, agendes, contes i poemes, en què Aurora Bernárdez havia abocat la seva secreta passió per l’escriptura. ¿Però com fer-ho convivint amb un gegant? Ella ho va resumir així: «Julio va ser un home cap enfora mentre jo vaig seguir sent cap endins». Ara aquell món gelosament preservat, surt a la llum de la mà de l’editora Julia Saltzmann i el director de cine Philippe Fénelon, a 'El libro de Aurora' (Alfaguara), en què es reuneixen aquells textos i es recull també l’entrevista que el cineasta li va fer el 2005 per a un documental, una de les escasses a les quals es va prestar. Perquè en la intimitat era una conversadora inesgotable, però sempre es va mostrar reticent a parlar de si mateixa en públic.

   

 Bernárdez va créixer en una família il·lustrada argentina, amb un germà escriptor amb qui no va voler entrar a competir, i es va traslladar a París en la trentena per casar-se amb Cortázar i treballar allà amb ell com a traductora a la Unesco. «No s’ha de desmostrar res, no s’ha de demostrar que un té dret a viure i a escriure…», va dir en l’entrevista. A més, el seu món creatiu encara que minúscul era propi. Res en el que ella va escriure remet a la prosa del que va ser el seu marit. Ni els contes redactats en els anys de convivència, ni els poemes, ni els diaris i agendes on era capaç d’alternar una llista de la compra amb una reflexió. Alguns ofereixen claus amagades de la seva vida com el poema Último testamento, escrit i reescrit moltes vegades:  «Cuando se lo hayan llevado todo / como un papelito me doblaré en cuatro, / olvidada me dejaré entre las páginas que leía / cuando aún me quedaba algo. / Alguien apagará la luz». Altres, com la correspondència de la parella anterior a 1968, data de la separació, van ser destruïts per Aurora.

ALEGRIA MALGRAT TOT

Es planteja ara la pregunta de si a ella, habitualment tan púdica, li hauria agradat aquest llibre. «Jo crec que sí –sosté Fénelon– ella ja va fer desaparèixer el que va creure més dolorós, i va deixar dit a Carmen Balcells que si els seus hereus decidien fer alguna cosa amb allò estava bé i si no, tant li feia».

    

'El libro de Aurora' recull una rara entrevista de la traductora amb Fénelon en què la viuda de Cortázar revela la seva intimitat. El cineasta, resident a Barcelona, va conèixer la traductora als anys 80 i va aconseguir d’ella en l’entrevista confessions molt íntimes, expressant el dolor que li va suposar la mort de l’escriptor o les claus no expressades de la seva relació: «Era estar envoltada de diversió, d’intel·ligència, però no d’una intel·ligència abstracta o discursiva, en absolut. Formava part de la vida, de la vida quotidiana».

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

  

 Aquest aspecte d’alegria malgrat tot es trasllueix en la peça que Fénelon ha titulat 'Nunca me fue mal', cosa que no és certa, per descomptat, però sí que defineix a la perfecció la seva manera de ser. «La recordo sempre de bon humor, disposada a abordar encantada els plans que se li proposessin. I mai la vaig sentir lamentar-se. Si no li agradava algú no el freqüentava i punt, però no solia queixar-se», assegura el seu entrevistador que recorda com recentment la gran amiga de tots dos, Chichita Calvino, viuda de l’autor italià, argentina «d’inenarrable talent escènic» com ella, li va fer apreciar un detall. Que Aurora no va vestir mai de negre. I això potser és una forma molt simple però molt visual de fer evident el seu amor per la vida.