CRÍTICA DE CINE

'Norman. L'home que ho aconseguia tot': un Richard Gere majúscul

L'actor ofereix aquí una de les millors interpretacions de la seva carrera en aquesta faula tragicòmica sobre un no ningú.

Tràiler de ’Norman, el hombre que lo conseguía todo’. (2016) / periodico

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

El títol amb què aquesta pel·lícula s’estrena a Espanya és enganyós; el seu protagonista no té res d’aconseguidor, encara que presumeixi de ser amic de tots els CEO i d’aconseguir una cadira en qualsevol taula. Norman Oppenheimer (Richard Gere) és més aviat un no ningú, un obstinat a ser algú –no sembla moure’l l’ambició, sinó noméso sentir-se rellevant– i que, amb aquetsa finalitat, es dedica a menjar-se l’orella el proïsme. Immune al vergonya, es passeja pels cercles jueus de la ciutat de Nova York fent promeses buides, insistint a organitzar reunions i assetjant els assistents personals d’homes poderosos amb oportunitats d’inversió. I ho fa sempre envoltat d’una aura de tristesa.

Durant una estona, Norman sembla acontentar-se enumerant els successius fracassos del seu heroi, i el director es recrea en les piruetes i tracamanyes retòriques a què recorre per guanyar-se les seves preses i semblar important. En un moment donat, però, la seva sort sembla canviar: Norman pesca un peix gros.

Mentre acompanya el personatge per l’accidentat camí que seguirà a partir de llavors, Joseph Cedar sembla no confiar en les dimensions de la seva pròpia història. Per un costat, el que en tot moment hauria d’haver sigut un modest estudi del personatge va inflant-se cada vegada més a través d’un excés d’improbables girs finals; per un altre, Cedar mira d’aportar colorit recorrent a successives virgueries visuals que delaten que té tanta inseguretat en ell mateix com el mateix Norman.

Notícies relacionades

Per fortuna per a la pel·lícula, Gere ofereix aquí una de les millors interpretacions de la seva carrera. Per moments evocant Woody Allen, ens ofereix continguts esclats de la desesperació que assola el personatge sense arribar a deixar que vegem el que l’afable màscara oculta. És cert que el personatge mai arriba a aconseguir la pretesa dimensió tràgica que Cedar pretén –en bona mesura perquè el guió no el dota d’una identitat, ni d’una història o uns ideals–, però Gere almenys aconsegueix que tots aquells que alguna vegada hem desitjat fer un pelotazo, i hem sentit la temptació d’utilitzar mètodes qüestionables per a això, ens identifiquem amb ell. 

Veure la pel·lícula a la cartellera