Anar al contingut

Túrnez & Sesé, el culte a l'essència

El duo va celebrar el seu 15è aniversari desplegant el seu delicat repertori d'adaptacions poètiques, recolzat per veus convidades, en el tancament de Barnasants

Jordi Bianciotto

Túrnez & Sesé, el culte a l'essència

FERRAN SENDRA

El duo Túrnez & Sesé va celebrar aquest Divendres Sant el seu 15è aniversari a Luz de Gas, 15 anys d’una dedicació pura a un ideal de cançó poètica hereu d’una tradició. Tipus austers, el cantant i el guitarrista van vestir per una vegada el seu repertori amb roba de festa i ho van compartir amb una bona desfilada d’amics en la nit de tancament de la 22a edició del festival Barnasants.
    

És la simbiosi total amb el material poètic el que alimenta la veu de Xavi Túrnez, dotada de la serena actitud d’un rapsode de la cultura clàssica, amb un mesurat punt d’exaltació, i les músiques de Daniel Sesé, sensibles sense ser sensibleres, no pendents de l’impacte d’una tornada, sinó que tendeixen a establir suaus vies melòdiques per on transcorre el riu de paraules. Textos com els de Desideri Lombarte, el seu primer poeta, a Les bruixes, vigorosament compartida amb Montse Castellà.
    

Els convidats van celebrar complicitats i van sumar accents: emfàtic el de Miquel Pujadó a Rondalla del caçador, de Jordi Guardans; d’una emotiva solemnitat, el de Josep Tero a Molt lluny d’aquí, de Màrius Torres. Precises expressions de sentiment, les de Sílvia Comes i Rusó Sala, i un Enric Hernàez que «com els grans, canta amb tot el seu cos». Cançons d’una delicadesa que pot arribar a ferir, com Rondalla del transvestit, que va abordar amb lluminositat la violinista, Laia Rius, i l’Ara vindrà, de nou Lombarte, tocat pel «timbre eternament jove» de Jordi Batiste. Una Tardor benigna, de Josep Carner, amb Albert Fibla, cantautor «que no desafina encara que li estiguin fent pessigolles».

SEXTET CONSISTENT

Túrnez & Sesé van ser aquesta vegada un sextet, amb baix elèctric i bateria, donant una mica més de consistència corpòria a les peces de tacte líric, potser inspirades per recòndits fats. Música amb poca quota de pantalla en aquests dies, «invisible però imprescindible», va defensar Joan Isaac abans de fondre’s amb Carner a Cançoneta incerta. Trobadors potser ocults però amb bons amics que els van recolzar al tancar amb Als companys, d’Ovidi Montllor, en una imatge final de plenitud. «Només per aquest fruit/ jo donaria la vida».