Sergi López: "Fer teatre és un acte militant, de resistència"

Sergi López, actor amb una dilatada carrera en el cine (El laberinto del fauno, Harry, un amigo que os quiere, La propera pell), torna a Barcelona amb el seu aclamat espectacle Non solum (2005), fins al 9 d’abril al Poliorama. Després recuperarà Livingstone 30/40 (2011), del 12 al 24, juntament amb Jorge Picó, el seu fidel col·laborador en les dues produccions.

–¿Enyorava fer teatre a Barcelona?

–El teatre és l’origen de tot, començant per Els pastorets. Actuar amb el públic en directe és inigualable, per això el Jorge i jo mai hem deixat de fer teatre, no podríem. Poder oferir les nostres dues obres en un curt espai de temps permetrà apreciar que, tot i ser molt diferents, també són molt iguals.

–¿Què representa el contacte directe amb el públic en un carrera més enfocada al cine?

–El teatre és una amant molt fidel. Saps que si tens una data per d’aquí dos anys, la tens. El cine en canvi no depèn de tu, sinó d’una estructura financera i de tot un equip. Fer teatre de creació és molt gratificant perquè no només som intèrprets, com en el cine, sinó que a més a més defensem una autoria i una manera de fer les coses. L’emoció i la il·lusió d’estar a Barcelona ve d’aquí, d’estar a l’escenari com a autors i actors. Fer el nostre propi teatre ens ha salvat la vida.

–Aquestes obres ja tenen anys ¿Per quan alguna cosa nova?

–Estem començant a treballar en un nou text que estrenarem el 2018 a França.

–La diferència i la igualtat són temes dels quals parla amb humor absurd i surrealista a Non solum

–Tots som iguals per fora, però en realitat no ho som tant. La igualtat és un tema més del segle XX i la diferència, del XXI. Igualtat i diferència no són antònims: el valor de ser tots iguals és ser tots diferents. És a dir, la igualtat és interessant davant de la llei, per tenir els mateixos drets i deures. Però el que fa rica la nostra societat és que siguem tots diferents i pensem de diferent manera. La diferència és essencial també per a la identitat, ens reafirma en nosaltres mateixos.

–¿Quant han evolucionat aquestes obres des de la seva estrena?

–L’estructura és la mateixa en totes dues, però com que som uns bulímics de la feina, fins i tot ara anem introduint petits canvis. Hem anat eliminant coses per quedar-nos amb el més essencial. No crec que el públic que ja ho hagi vist trobi res a faltar, però ara estan més rodones, són més contundents i essencials.

–¿Segueix treballant més en el cine francès que espanyol?

–En general, com que he treballat més a França, rebo més propostes d’allà. Però acabo de venir d’un rodatge a Toledo amb Terry Gilliam, el dels Monty Pyton, que està embarcat en el film The man who killed Don Quijote (L’home que va matar Don Quixot). M’ho he passat molt bé rodant a les seves ordres interpretant el propietari d’una granja en què es deté el protagonista de la pel·lícula.

–Les sèries de televisió estan revolucionant l’audiovisual, però vostè s’hi deixa veure poc.

–Soc bastant estrany. Soc relativament poc cinèfil comparat amb la gent amb qui treballo en el cine i, la televisió, encara que no em desagrada com a format, és un mitjà que em produeix molt respecte. La repercussió que té és tan brutal que vaig amb peus de plom. Sempre que faig alguna cosa petita a la tele tothom se n’assabenta més que quan rodo tres pel·lícules.

–Res a veure amb el teatre, vaja.

–El teatre és com tornar al principi de tot, a la base: posar-te davant de la gent i fer el pallasso per fer riure o plorar. Des que vaig conèixer Jorge Picó, amb qui vaig escriure Non solum a París, el teatre ha representat la possibilitat d’inventar-te, de crear la teva pròpia veu, de decidir de què parles i amb quins personatges. Suposa una responsabilitat més gran, però és molt més ric que fer només d’intèrpret.

–¿Quins temes els interessen?

–Tot i ser molt diferents, el Jorge i jo vam compartir la idea de fer un teatre popular, que prengui posició sense ser explícitament polític. Nos­altres estem tot el dia parlant de política, del que passa al carrer, i d’alguna manera volem que el teatre serveixi per a alguna cosa.

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

–Simona Levi, autora d’Hazte banquero

–El teatre ja per si mateix és una declaració de principis. En un món on tot és imatge, tot és ràpid, tot apareix i desapareix molt de pressa, el teatre ofereix una cosa diferent. El simple fet de fer teatre és un acte militant, de resistència.