Benjamin Biolay, amo i senyor

Set anys després de la seva última visita, Benjamin Biolay va venir enfortit en experiència, crescut en escena i envoltat de les aromes mundanes del seu últim disc, 'Palermo Hollywood', que el situa en un imaginari de Buenos Aires portat al seu terreny. Un treball que ja té la seva segona part a punt, amb títol en castellà i amb ressonàncies tangueres i portenyes, 'Volver' (sortirà el 19 de maig vinent), del qual va avançar un parell de cançons divendres passat a la sala Barts, dins del Festival del Mil·lenni.

Que lluny que queda aquell Biolay que semblava escudar-se tímidament en el teclat del piano quan va passar, el 2004, pel Primavera Sound del Poble Espanyol. Ara surt a escena passejant la seva figura de galant romàntic, seient quan li ve de gust al piano amb una copa de vi (Négatif), extraient acords punkies de la guitarra elèctrica ('Pas d’ici, on amour m’a baisé') i fonent el perfil de crooner amb el de trompetista lànguid, tal com Chet Baker en persona: aquell 'Tuyo' encara inèdit i la suau bossa nova de 'Jardín d’hiver', composta fa més de 15 anys amb Keren Ann per al ja desaparegut Henri Salvador, a qui va saludar assenyalant el cel amb el dit índex.

CÚMBIA ASSIMILADA

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

El nou material estableix una atmosfera viscosa en què els xiuxiuejos de 'Palermo Hollywood', molt gainsbourguians, les coses tal com són, se citen amb audaços préstecs de ritmes llatins, com la sensual cadència de cúmbia de 'Palermo Queens' (amb la pel·liculera, enllaunada, veu de l’argentina Sofía Wilhelmi) i de 'Palermo Soho', en què fins i tot s’ha atrevit a incorporar unes estrofes de 'Me gustas tú', de Manu Chao. Un Biolay potser més calent, però sense deixar de ser ell mateix, amb la seva sensibilitat pels climes embolcalladors i evocadors i el seu do per la melodia embriagadora, tocat per referències sentimentals retro (Francis Lai, Michel Legrand) en peces disfrutables com la instrumental 'Borges Futbol Club' i 'La débandade'.

Concert serpentejant però compacte, de discurs modulat per sobre de ritmes i gèneres musicals, imposant sempre la personalitat de l’artista, ja fos en el funk-pop de 'Roma (amor)', el single d’avançament de 'Volver', o en l’exercici de chanson clàssica de 'Ton heritage'. I en el tram final, un Biolay total, esqueixat i teatral, forçant la veu i alçant-se, majestàtic, entre els arranjaments orquestrals de 'La superbe' i 'À l’origine', rumb a un bis amb el seu primer gran clàssic, 'Les cerfs-volants', i una cita final al seu últim treball discogràfic, 'Pas sommeil'. «El cor trencat, el cos adolorit… / No tinc son», va cantar Benjamin Biolay per acomiadar-se. No seria gens estrany patir de cert insomni després d’un concert com aquest.