Un 'ibsen' de luxe al Lliure

Quin luxe. El de la versió que ha fet Julio Manique amb un extraordinari equip, en totes les seves àrees, de 'L’ànec salvatge', obra de Henrik Ibsen, un dels referents de la dramatúrgia moderna, estrenada el 1885. Perquè només amb la primera escena del muntatge, l’espectador de la sala gran del Teatre Lliure ja pot sentir-se recompensat per haver pagat l’entrada.

    

En aquesta primera entrega, al llarg i ample de la gran caixa escènica de la Fabià Puigserver, Manrique ja converteix aquest drama psicològic en un festival. Magnètic, elegant, aclaparador, atmosfèric, hi ha ressons del millor teatre europeu que hem vist els últims anys (per exemple, l’amplitud escenogràfica d’Ivo van Hove, estrella dels últims Grec), com n’hi havia de la companyia britànica Complicité en l’aclamat 'El curiós incident del gos a mitjanit'. Aprendre, inspirar-se, seguir la pauta que marquen els grans sempre és una via plausible. I si es fa com aquí, el bravo és obligat.

   

 Perquè Manrique ha aixecat de forma magistral una peça d’Ibsen molt poc coneguda i representada. Un obra de transició entre el teatre realista i el simbolista del dramaturg noruec. D’amargura que fereix i en què dibuixa com l’idealisme pot portar a la catàstrofe. Aquesta recerca de la veritat tindrà efectes tràgics, i 'L’ànec salvatge' ve a ser com el capgirament del mitjó d’'Un enemic del poble', amb un altre individu (el doctor Stockmann llavors, Gregor Werle ara) enfrontat a una comunitat corrupta.

    

Ibsen canvia en aquest text de carril i alerta dels riscos de la «febre de justícia» o de revelar assumptes tèrbols de família. «No hi ha llibertat en el secret i la mentida», sentencia l’idealista Gregor (Pablo Derqui), embarcat en una croada en què, a més a més, intenta expiar els seus propis dimonis interiors: una malsana relació amb el pare i la pèrdua de la mare.

ARRENCADA GENIAL

Tot el cabal subterrani que desembocarà en la tragèdia ja es deixa entreveure en l’arrencada genial, en què Gregor assisteix al casament del seu pare, Werle (Andreu Benito), amb una jove sense escrúpols, Soerby (Miranda Gas). Allà, en una festa que viu sense entusiasme, es retrobarà amb un vell amic, Hialmar (Ivan Benet). Aquest li explica la seva modesta vida, al costat de la seva dona Gina (Laura Conejero) i la seva filla Hedvige (Elena Tarrats). Són pobres, però feliços. Gregor, no obstant, descobreix que la felicitat amaga un secret del passat que no pot quedar sense descobrir. Una obsessió tan malaltissa com perillosa.

DERQUI I BENITO

Manrique porta amb mà mestra una trama amarga en un entorn que no convé remoure pel risc que tot salti pels aires. La peça agafa vol amb els excepcionals Derqui i Benito en uns mà a mà que tallen la respiració. La música del piano de Carles Pedragosa crea l’atmosfera precisa, com les cançons que interpreten el mateix Pedragosa, Miranda Gas o la meravellosa Elena Tarrats, una adolescent que enlluerna des que apareix en escena i roba l’escena a qualsevol. Lluís Marco –com l’entranyable perdedor Ekdal–, un gran Jordi Bosch –el doctor Relling, que aplica la «mentida vital» com a antídot per no afrontar la veritat– i el polivalent Jordi Llovet completen un magnífic elenc.

Notícies relacionades

De «no vull ser pare» a «superpare de l’any»: Bertín Osborne i la paternitat com a negoci

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

   

 Posats a veure-hi alguna pega, potser Manrique porta la segona part a un terreny massa volcànic, més propi d’un entorn mediterrani que nòrdic, en què la desesperació d’Ivan Benet es desboca en excés. Res que taqui, no obstant, un muntatge d’obligada visió i convertit ja en un dels imperdibles d’aquesta temporada.