Blonde Redhead, versatilitat i elegància

Segons informació prestada pel grup durant la seva entrevista amb EL PERIÓDICO, Blonde Redhead no actuaven en una sala de Barcelona des que l’any 1998 van passar per la difunta Garatge Club. Potser tenien por de les instal·lacions d’aquesta ciutat: d’aquell concert de fa gairebé dues dècades en recorden, sobretot, com Amedeo Pace (veu, guitarra) rebia descàrregues elèctriques a la boca cada vegada que s’acostava al micro.

El retorn del grup de culte a les nostres sales (també se’ls va veure el 2007 al Primavera Sound) tenia alguna cosa de petit esdeveniment i la seva parròquia de fans gairebé va col·lapsar Razzmatazz 2 dissabte a la nit. En aquesta ocasió, les descàrregues elèctriques les va emetre el grup des de l’escenari, traient sovint la seva cara més agressiva, reconduint cançons minimalistes a terrenys expansius, desenvolupant-ne d’altres en direccions inesperades.

Va ser un concert molt viu, encara que molts baixos i cors vinguessin gravats de casa. Per les cançons, però també per l’energia constant d’Amedeo i la cantant/guitarrista Kazu Makino; mòbils però sempre elegants, són la viva definició de la coolness.

Van arrencar amb Falling man, de Misery is a butterfly (2004), el clàssic que des de fa un temps recuperen en directe amb grup de cambra. Aquí no hi va haver tons orquestrals, però tampoc es van trobar gaire a faltar. Acte seguit, flash back brusc a Bipolar, del seu àlbum del 1997 Fake can be just as good, rara al·lusió a la seva època més sorollista i dissonant.

Després d’una emotiva Elephant woman, el grup es va llançar a tot un viatge krautrock (el rock experimental alemany dels 70) amb Mind to be had, de l’àlbum Barragán (2014). Si als clàssics Neu! els haguessin agradat més les guitarres de l’spaghetti western, haurien sonat així.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Aquesta gira europea coincideix amb el llançament de l’epé 3 o’clock, del qual van sonar tres dels seus quatre temes: Where your mind wants to go, el titular (una bellesa) i, ja en el bis, Give give. Es recomana disfrutar-los en disc: els arranjaments aportats pel grup de cambra ACME són d’una subtilesa impròpia d’aquests temps.

Ballant entre ànims i estils, el directe va ser una exhibició de versatilitat. En una gloriosa presa de Dr. Strangeluv van elucubrar sobre un dreampop amb múscul. Dripping va començar, com en disc, en clau d’electrònica minimalista, però es va convertir de mica en mica en una inesperada bèstia elèctrica. A prop del desenllaç, a l’altura de Spring and by summer fall, jugaven contagiosament amb les guitarres anguloses del postpunk. Saben fer-ho tot com gairebé ningú. I sense suar, sense perdre del tot les maneres. Mites vius.