Butrön, a Eurovisió

Per a l’últim divendres de l’any, el centre social ocupat L’Astilla de l’Hospitalet de Llobregat va programar una vetllada de crust, subgènere del punk en què convergeixen guitarres del thrash metal i lletres anarquistes impossibles de desxifrar perquè s’escupen a tota velocitat i amb la gola en carn viva. És un tipuso de música que poques vegades té cabuda a les sales comercials i encara menys als bars que només volen música agradable i poc conflictiva. Però encara que sembli mentida, el veí de davant fa encara més soroll. És la via del metro.

L’espai del centre social que acull els concerts és al primer pis d’una fàbrica abandonada, i ocupada el 2009. S’hi accedeix per una escala de ferro. Des de l’autogestió, L’Astilla fa tallers de reparació de bicicletes, concerts de flamenc i projeccions de documentals.

L’escenari és una alfombra, que va trepitjar primer Ansïa, quartet comandat per dues dones que es van repartir els xiscles. Diuen que fan un crust tràgic. A poc a poc, la cantant es va submergir en la tragèdia, per acabar caient de genolls i expel·lint uns brams sincerament commovedors. A l’acabar el concert, el cable del micròfon no podia estar més recargolat. I això no havia fet més que començar.

Tres euros de merda

L’entrada valia «tres euros de merda», segons es llegia a taquilla. No parava d’entrar gent. Un home amb trets de l’Est portava una bossa de plàstic. Una dona negra va arribar, va somriure i se’n va anar. Dos tipus parlaven de l’autor de l’himne de la Comunitat de Madrid. Dos alemanys parlaven de les seves coses. Abundava la gent dins de la vintena, però algun rocker  s’accostava als 50. Hi havia sis punks d’uniforme: cabells pintats i jaquetes amb pedaços i tatxes. A tres noies joveníssimes ningú els va demanar el DNI. Hi havia hospitalencs de tot tipus.

Va arribar el torn de Knür, quartet de Molins de Rei. Les seves composicions són ideals per al loloisme. El loloisme és corejar lololololololo en les tornades. El loloisme fomenta l’amistat i frena el fred que et puja pels peus. El públic es va acostar tant a la banda que es va abocar un got i el terra va quedar entollat. Els Knür van seguir tocant. El culpable va tornar amb un pel de fregar i mentre fregava el ciment s’hi va amorrar al i va cantar com si allò fos un micròfon.

Addenda són només tres, però el seu baixista va bramar a velocitat epilèptica; com l’ànec Donald dins d’una trituradora. Estaven més de festa que de concert i van destapar una ampolla de cava. Entre diversos van alçar el guitarrista enlaire i el van passejar per la sala. Ningú va calcular l’aterratge i va caure de morros al ciment. Mala sort; aquesta va anar per les escopinades que va propinar abans al bateria. «Tranquil –va dir el baixista–. L’Astilla té assegurança de responsabilitat civil».

Butrön era el grup més important, però van sortir a dos quarts de dues i molta gent se n’havia anat. El quartet va organitzar el concert per presentar el seu nou disc, El legado de la barbarie. Per tocar a L’Astilla s’ha de proposar en una assemblea que se celebra cada tres mesos. A ells segur que els va costar poc aconseguir data. Són com de la casa.

Energia alliberadora

El Guillem, el cantant, lluïa una samarreta sobre els derrotats de la guerra civil. Va començar cantant d’esquena, però al girar-se va veure que el públic també cridava. Grita o Muere Records deia un altre adhesiu enganxat a la paret. Butrön va cridar contra la violència policial, contra l’odi que ens cala fins als ossos, contra la farsa de la democràcia. El pogo format pel públic va engolir el cantant, en va centrifugar els missatges i els va transformar en energia alliberadora. Va ser excitant contemplar com lletres tan desesperades i plenes d’ira generaven tants somriures i mostres d’afabilitat.

Notícies relacionades

Juliette Binoche: "Els artistes no hi som per opinar, sinó per canviar el món"

Elvira Dyangani Ose deixarà la direcció del Macba a l’abril

L’Astilla era un mar d’ira i felicitat i, com un illot en plena tempesta, un tipus va alçar un cartró on havia escrit: «Butrön, a Eurovisió». També va corejar el lema. Quan es va cansar d’aguantar-lo, el va posar sobre un altaveu. I allà es va quedar, fins que va acabar la nit.

Ah, algú es va deixar un paraigua vermell amb ratlles blaves i empunyadura de fusta. Que passi a recollir-lo quan vulgui. L’Astilla sempre està oberta i no mosseguen.