Carlos Núñez, invencible fraternitat

Carlos Núñez commemora aquests dies el 20è aniversari del seu primer disc, A irmandade das estrelas, a la seva lliure manera: en lloc d’homenatjar-lo reproduint-ne cançó a cançó, potser repescant alguns convidats il·lustres, trenca el motllo i ho substitueix per una celebració integral, de portes obertes, del seu món cèltic donant canxa a un regiment de joves talents. La música d’arrel que ell va contribuir a elevar i popularitzar segueix el seu camí, ens ve a dir.

Així va ser divendres passat en el retorn al Palau de la Música, Festival del Mil·lenni, recital en la vigília del final d’any convertit ja en tradició. Com ho és també la seva arrasadora noció del concert més enllà del concert. Núñez és un entusiasta i no es limita a sortir a l’escenari a interpretar molt bé una sèrie de peces: en vol més, molt més: implicar cadascun dels assistents a l’espectacle i l’ofrena. I si l’any passat va portar Paddy Moloney, de The Chieftains, aquesta vegada va convidar a escena violinistes, pandereteiras, acordionistes i gaiters de l’arc celta i més enllà, ni més ni menys que 67 músics dels planters del folk.

Talents com la violinista Antía Ameixeiras, que va posar llum a Amanecer, i l’acordionista navarresa Itsaso Elizagoien, enrolada en una de les cites a A irmandade das estrelas 2, composta per a la recent pel·lícula Jota, de Carlos Saura. El grup femení Lilaina, amb les percussions ibèriques de Coetus, a Cantigueiras; el trio Gelría, encapçalat per la dolça veu d’Elena Tarrats, a A lavandeira da noite, i la virtuosa de la tenora, catalana del nord, Aurore Vizentini, a la Marcha de chirimías.

RITME I MÀGIA

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Entre el públic hi havia Jordi Savall, la filla del qual, Arianna, es va sumar al concert ressaltant amb la seva arpa el fons oníric d’El mariner. Un anar i venir de còmplices i canvis anímics, sí, amb un Núñez més centrat en les flautes que en la gaita, i a dirigir amb visible delit aquell festí de ritmes i escenes màgiques, d’impetuosos reels, abanderats pel showman Jon Piltzke, i evocadors càntics com Guadalupe, en la veu de Pancho Álvarez.

Després de més de dues hores de concert, Núñez seguia traient-se conills del barret de copa: una tropa de gaiters de la Casa Galega de l’Hospitalet, versions de l’instrument asturianes i aragoneses, el sac de gemecs i una maleta usada com a percussió. Públic pujat a l’escenari i cantant el cor èpic de Theme for the green lands, i el director del festival, Martín Pérez, emplaçant Núñez a tornar l’any que estava a punt de començar. «Barcelona és la nova capital de les músiques ibèriques», va proclamar el gallec. Sobretot, cada 30 de desembre.