Anar al contingut

ENTREVISTA

Melendi: "No sóc un gran cantant ni ho pretenc"

El cantant asturià s'endinsa en altres ritmes al seu nou disc, 'Quítate las gafas'

Marta Cervera

Melendi: "No sóc un gran cantant ni ho pretenc"

ALVARO MONGE

Melendi (Oviedo, 1979) s’avança a la presentació del seu nou disc, Quítate las gafas (Sony Music), previst al Palau Sant Jordi per al 26 de maig amb un concert avui a Razzmatazz per a clients de Vodafone. El cantant presenta una proposta d’acord amb la seva edat i la seva visió de la vida, als seus gairebé 40 anys, obert a nous ritmes i missatges.

–El seu nou disc és diferent. ¿Més madur?
–Sóc una persona curiosa i m’agrada escoltar i veure quina interpretació fa la gent de cada cançó. La majoria de les vegades la seva percepció no coin­cideix amb el lloc des d’on jo vaig escriure el tema. Com a creador, sóc un mer catalitzador. Quan l’obra arriba a la gent, aquesta deixa de ser teva.

–També hi pot haver malentesos.
–I això és el més bonic. Cadascú es queda amb allò que li serveix a ell d’una cançó. Jo deambulo per la vida i vaig descobrint coses. Sóc curiós també musicalment. Sempre he parlat des del pop rock, que és la meva columna vertebral, però sempre tinc els meus quatre o cinc moments en què em desmeleno en els discos. En aquest disc ha sigut una prova de foc perquè compta amb un son cubà a la meva manera i un tema funky.

A molts els deurà sorprendre el canvi.
–És una cosa una mica rara i que xoca. Però al final, crec que tenim excessiva por del canvi i, sobretot, de l’esforç que s’ha de fer. Hi ha una diferència molt gran entre desitjar i somiar. Quan desitgem alguna cosa la volem ja i per tant ennuvola el nostre raciocini i voluntat. Si vols alguna cosa ja no estàs disposat a fer l’esforç per aconseguir-la. Somiar és diferent.

–¿Amb què somia ara?
–Ara mateix somio ser gran i tenir un sopar de Nadal amb els meus fills. No sé per què però aquest somni és recurrent. És bonic. I com que diuen que el que somies s’acaba convertint en realitat... ¡Tant de bo sigui així! Hi ha gent a qui el Nadal no li agrada. A mi sí. Em porta records d’una infància feliç.

–¿Per què Quítate las gafas com a títol?
–En realitat, volia posar al disc el nom d’una altra cançó, Flores de aigua y plomo, que em va semblar una definició molt maca dels éssers humans. En realitat, hi ha una similitud pel que fa al contingut entre els dos temes. Flores parla de la facilitat amb què veiem les coses en els altres, i el que ens costa veure que si ens hi fixem és perquè en el fons són les nostres. Quan vaig descobrir això a la meva vida va ser un xoc i vaig començar a plantejar-me moltes coses. Però al final vam optar per la cançó que tenia un títol més directe.

–El disc anima a mirar dins d’un mateix.
–Té molt d’això. El cert és que si critiques molt els altres és perquè no et vols veure. Com dic a Flores: «Somos simplemente espejos caminando/ deslumbrándonos los unos a los otros. / Con el tiempo unos entienden su función y otros acaban rotos». Inconscientment, aquesta idea impregna tot el disc, encara que amb cançons absolutament diferents.

–¿Com han sorgit les cançons?
–Les cançons són sentiments i m’hi involucro molt. Hi ha una diferència gran entre les cançons que componc amb el piano i amb la guitarra. Amb la guitarra em torno irreverent, amb el piano, romàntic. Segurament és perquè fa menys temps que toco amb el piano i tinc menys recursos. Vaig començar a tocar-lo fa uns sis anys i les harmonies em surten molt melòdiques. En mi sempre conviuen aquests dos mons, les balades i els temes més rítmics com Yo me veo contigo i Hijos del mal. Tenir aquestes energies tan diferents que en concert permeten crear atmosferes molt diferents. Intento no perdre la perspectiva que la música la faig per a la gent que m’escolta, no per a mi. Si vull un disc concepte el faré per a mi. Les meves cançons són per a la gent.

–¿Què prepara per a la gira? 
–Innovarem. Portaré un escenari inspirat en els anys 70 que s’adaptarà a tota mena de locals. Farem de tot. No serà el clàssic escenari però no puc avançar res més. És molt flower power. Serà un concert molt divertit. El que més m’agrada de la meva professió és escriure i després, els directes. El seu únic handicap és que cal estar a la carretera.

–Després de tres lustres de carrera imparable, ¿on s’imagina d’aquí 10 anys?
–Estaré fantàstic. Si segueixo així i el cap m’acompanya. Seguiré cantant si la gent no es cansa de mi. Vaig cap als 38 anys i tinc tres fills. Han canviat moltes coses a la meva vida des que vaig començar a cantar, però crec que a la gent la impulsa seguir escoltant els meus discos perquè els meus processos vitals han sigut sempre sagnats en els discos, honestos. Aquest és el meu únic valor, deambular per la vida, agafar les coses i, segons com les sento, deixar-les anar. L’única cosa que he fet bé a nivell professional és posar en valor el que sóc i no enfocar-me en el que no sóc. No sóc un gran cantant ni ho pretenc, perquè no tinc una gran veu. 

Temes: Melendi Música