06 d’abr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Diego el Cigala, el poder del barri

El cantant madrileny va viatjar del bolero a l'urbà repertori salser del seu nou disc, 'Indestructible', en un recital ple de relleus a l'Auditori del Fòrum

Jordi Bianciotto

Diego el Cigala, el poder del barri

FERRAN SENDRA

Diego el Cigala reprèn la pista llatina de ‘Lágrimas negras’ (2003), el seu mà a mà amb Bebo Valdés, però deixa enrere el 'son' cubà i el bolero per acostar-se a la revolució que va declarar la salsa a finals dels 60. Salsa amb el seu ardor romàntic i amb la seva crònica urbana, sentida i tèrbola, que aquest dissabte va portar al seu terreny de 'cante' profund recalant en els diversos ports de l'ànima a l'Auditori del Fòrum.

El Cigala, exhibint poder des del títol del disc, ‘Indestructible’, en memòria de la seva dona, Amparo, morta l'any passat, i transmetent la idea que el dolor el fa més fort. Amb un repertori amb què no es llepa les ferides, sinó que sembla disposat a sortir i cremar la nit i la vida. Assegut amb maneres de patriarca i col·locant la seva abundant tropa de músics, la Cali Salsa Big Band, a menjar de la seva mà. Començant per una declaració de principis, ‘Moreno soy’: “Mi madre se llama la rumba / mi madre es el guaguancó / Por eso fui bautizado en un manantial de sabor”.

D'ANADA I TORNADA

El seu desembarcament en territori salser no deixa de ser una lògica baula més en aquesta tradició de 'palos' d'anada i tornada en què accents i sabors s'entrecreuen en un festival de la promiscuïtat. Músiques del Gran Carib amb deix del Rastro i 'cante' d'educació ‘jonda’ embolcallat en lluents metalls, com en l'assalt, pròxim al sofisticat tacte del 'feeling' cubà, de ‘Veinte años’, de María Teresa Vera, i en la immersió al barri de ‘Juanito Alimaña’, una mena de ‘Pedro Navaja’ d'Héctor Lavoe. Una llarga peça (el Cigala li ha retallat dos minuts i mig) que el desaparegut Lavoe (1946-93) va gravar amb Willie Colón a ‘Vigilante’ (1983), un àlbum d'alta volada que llueix a la portada una pistola d'on surt un fil de fum.

El concert va tenir aquell punt de contacte amb el subsòl urbà de la salsa, amb la seva literatura de baixos fons, a través d'una recreació exuberant del gènere que va acudir al món de Lavoe, destacada font inspiradora, en altres dues peces, ‘Periódico de ayer’ i ‘Hacha y machete’. El Cigala, traient-se de la gola la mística flamenca per interpretar realitats de les metròpolis d'ultramar.

Després va obrir falques per a peces de ‘Lágrimas negras’ i es va lluir al quedar-se sol amb el pianista, Jaime Calabuch, 'Jumitus' (nebot de Moncho, que estava assegut a la fila tres i a qui el cantant va saludar: “Geni i figura per la gràcia de Déu”), en una íntima i substanciosa seqüència que va tenir com a cim ‘Nana del caballo grande’, amb Camarón en el record. Crescut com a força de la naturalesa, va proclamar la seva condició d'‘Indestructible’ via Ray Barretto i es va acomiadar entregant-nos ‘Dos gardenias’, amb un rastre d'intensos perfums barrejats.