'La reina de España', qualsevol temps passat va ser millor

'La reina de España' té un marcat aire crepuscular. Han passat 20 anys des que ens vam acostar a les aventures dels seus personatges, que intentaven buscar-se la vida sota l’Alemanya nazi, i ara, una vegada reinserits sense remei a l’Espanya de Franco, semblen haver claudicat davant de l’apatia dels nous temps a través d’una existència grisa i pansida. Continuen sent uns supervivents, però és évident que han perdut la brillantor.

I alguna cosa semblant li ha passat a Fernando Trueba a l’hora de retratar-los. Els éssers que habitaven 'La niña de tus ojos' han quedat reduïts en 'La reina de España' a unes simples caricatures sense gens de gràcia, com si es tractés d’ombres que pul·lulen per un decorat artificial on s’entreveuen els fils d’una tramoia lànguida i rància, tan florida com inerta.

Notícies relacionades

Miró i els Beatles, en el regne d’Ubú

La jutge frena la pretensió de Sixena d’"interrogar" tècnics del MNAC

En el seu retorn a la comèdia, el director Fernando Trueba torna a optar per una trama coral, però s’oblida de dotar de cohesió interna una narració mancada d’un to uniforme. Adopta en un primer moment el punt de vista de Blas Fontiveros (personatge que interpreta Antonio Resines) com a manera d’introduir-nos en el relat, i acaba oblidant-se completament d’ell per submergir-nos en una interminable successió d’esquetxos caòtics, arbitraris i, en conjunt, anticlimàtics.

El cert és que el guió i les seves fallades abissals de ritme tampoc hi acompanya. Per tot plegat, resulta un film sense fluïdesa, sense estructura interna, en què l’única figura que torna a resultar lluminosa és la d’una Penélope Cruz que, d’alguna manera, se les arregla per donar sentit al desconcerat que es genera al seu voltant.