Mollet del Vallès, capital europea del bluegrass

A la plaça del poble hi ha quatre bars, però cap està tan animat com l’entrada del mercat. A tocar de les galledes d’escombraries, una dotzena de músics improvisen cançons de bluegrass. Dos o tres toquen banjos. Hi ha dues mandolines, diverses guitarres acústiques i un dobro. També, un violí i un contrabaix. Dos homes rasquen dues fustes de rentar penjades al coll.

    Podríem ser a Kentucky, però això és Mollet del Vallès i la guinda a la insòlita estampa la posa un homenàs barbut que marca el ritme amb un parell de culleres. Aquí, el que no té barbassa porta pantalons texans amb peto. I el que no llueix barret vaquer sembla acabat d’arribar de la serradora. Un dels homes que rasquen la fusta de rentar penjada al coll té un inquietant aspecte d’enterramorts.

    A mesura que passen les hores es va afegint més gent a la rotllana. Ja els envolten més de 50 persones. Tothom qui passa per la plaça hi queda atrapat. Normal. Els músics canten Sweet little Georgia rose amb accent ianqui mastegadíssim. Un home d’uns 55 anys es posa a ballar. Les tapes metàl·liques de les sabates espeteguen al damunt de les rajoles de la plaça amb nervi i gràcia. Una nena de sis anys amb un anorac rosa exclama: «¡Iiiija!».

Barbacoa de Gallecs

Aquesta jam espontània sorgeix al caliu del festival Al Ras. La programació oficial se celebra a l’interior de l’antic mercat de Mollet, reconvertit en un fantàstic teatre. El festival va néixer a finals dels 90 a Gallecs. Era una barbacoa estiuenca amb actuacions a l’aire lliure. Més de 15 anys després, és una cita clau de l’agenda bluegrass. S’organitza amb quatre duros i hi va gent de tot Espanya i algun estranger.

    Aquest any, el festival compta amb els nord-americans Ron Cody i Jesse Brook. Dos primers espases del gènere a Mollet. Cody dorm a casa de Lluís Gómez, el director del festival, i gravarà una col·laboració per al seu pròxim disc. Brook dorm a casa del mandolinista de Los Hermanos Cubero, a canvi de tres hores de classe. Brook va ser escollit mandolinista de l’any el 2009 i el 2015 als International Bluegrass Music Awards.

    L’entrada al festival és gratuïta, però tothom està atent a la sessió de la Barcelona Bluegrass Band, el combo liderat per Lluís Gómez. A la fila vuit hi ha un home amb samarreta de Los Suaves. Més enrere, dret, un home amb rastes. Al seu costat, una noia du un banjo amb un rellotge dibuixat al cos circular. La West Bluegrass Band remata la seva actuació amb Great balls of fire de Jerry Lee Lewis. Una nena amb xumet aplaudeix tant que per poc cau a terra.

    Més tard, Cody i Brook acompanyen l’actuació de Caroline Cotter. La seva veu dolça i afruitada fa emmudir fins i tot els de la barra. Amb un sol micròfon en tenen prou per tots tres. Caroline, Ron i Jesse se situen a un metre del micro i quan ella canta o ells aborden un punteig de banjo o de mandolina, fan un pas endavant per acostar-s’hi. Així es tocava els anys 40 i així es continua tocant.

Una rifa entre amics

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Al Ras és un festival familiar. Es finança amb la venda de discos i samarretes, un crowdfunding i una rifa. A la noia del banjo-rellotge li toca un lot de llibres per aprendre a tocar. A Nacho, de Madrid, li toca un lot de vins. «¡Aquesta també la coneixem! ¡És l’Eva!», exclama Gómez, ara encarregat de la rifa. L’Eva guanya un lot de cedés. El Josep Lluís, veí de Mollet, s’emporta una mandolina.

    Els italians Red Wine tanquen la vetllada amb el seu bluegrass modernitzat, fresc i amè. Fa 38 anys que estan en actiu. ¡38 anys tocant bluegrass des de Gènova! A les onze de la nit, Lluís Gómez convida tots els músics a pujar a l’escenari per a una jam final. A la tarima s’apleguen una trentena de banjos, una desena de mandolines, cinc o sis violins, els de les fustes de rentar, la del banjo-rellotge, el Cubero, el rasta… Tota la família. La cançó de comiat és Will the circle be unbroken? El de seguretat que ha estat tota la tarda vigilant que no se superi l’aforament de 300 persones immortalitza l’estampa amb el mòbil.