Sis discos clau de Leonard Cohen

Leonard Cohen no va fer cap mal disc, ni tan sols mediocre, i el nivell de la seva producció és alt en totes les seves èpoques, no solament en la més clàssica. Seleccionem sis obres significatives de diferents períodes de la seva trajectòria.

'Songs of Leonard Cohen' (1967)

Després de publicar, amb poca repercussió, dues novel·les i quatre llibres de poesia, l'escriptor es va posar a cantar, ja que sospitava que la cançó era el vehicle més poderós per a la literatura en els temps que havien de venir. Motivat per les adaptacions d'algunes de les seves peces en la veu de Judy Collins, va donar la seva pròpia visió de 'Suzanne', amb un estil que fonia sensualitat i misticisme. Rendeix la seva veu opaca a les fantàstiques melodies de peces com 'Sisters of mercy', 'So long, Marianne' i 'Hey, that’s no way to say goodbye'.

---

'Songs of love and hate' (1971)

L'estètica musical coheniana, en tota la seva expressió d'austeritat i densitat, envolta aquest àlbum gravat en un període difícil, immers en depressions. La veu monòtona, de lletania, en contrast amb uns ansiosos arpegis de guitarra, adverteix de les visions de desolació en la primera peça, 'Avalanche'. Però fins i tot el Cohen més sever i desesperançat, sumit un sufocant viacrucis interior, s'aferra a la bellesa en les il·luminades 'Famous blue raincoat' i 'Joan of Arc', entre metàfores inquietants no sempre desxifrables.

---

'Death of a ladies’ man' (1977)

Un disc diferent de Cohen, que va horroritzar molts fans pels frondosos arranjaments i el 'mur de so' de la producció de Phil Spector. Amb el temps, s'ha anat erigint en una obra estranyament fascinant, d'una decadent i recargolada bellesa. El control de Spector sobre la gravació, amb formes intimidants, incloent-hi l'ús dissuasori del revòlver, va donar una brillantor inèdita a peces com 'True love leaves no traces', 'Paper thin hotel' o un 'Memories' que sona com si Cohen cantés al capdavant de The Ronettes.

---

'I’m your man' (1988)

El Cohen més pop, que recorre sorprenentment a textures electròniques d'aspecte frugal, gairebé casolà, amb un contrapunt irònic a cançons amb missatges poderosos, a vegades apocalíptics. En el seu pervers equilibri de lleugeresa i gravetat, entrega un material consumible en clau de 'hit' i dotat d'una torbadora profunditat. Inclou 'First we take Manhattan', 'Take this waltz' (a partir del 'Pequeño vals vienés' de Lorca), 'Everybody knows' o 'Ain’t no cure for love', seduint i alarmant graciosament a cada compàs.

---

'The future' (1992)

El sarcasme postmodern d''I’m your man' és aixafat per la veu d'alarma que obre el disc: "He vist el futur, germà, és un crim", canta, i adverteix del rumb que la humanitat agafarà després de la caiguda, aparentment feliç, del mur de Berlín. Disc d'imatges visionàries, que expressa una angoixa més global que íntima a través d'un llenguatge musical una mica més clàssic que en el treball anterior i que, a través de l'escepticisme i el terror, entrega peces majestuoses com 'Waiting for the miracle', 'Anthem' i 'Closing time'.

---

Notícies relacionades

Mor Leonard Cohen, l'asceta sublim del pop

Leonard Cohen en 5 cançons

'Ten new songs' (2001)

Després dels seus anys de retir al monestir de Mount Baldy, Califòrnia, Cohen va donar senyals com a creador en aquest disc de títol desmotivat, on va compartir tasques compositives amb la seva veterana còmplice i corista Sharon Robinson. No ens hem de fiar de les aparences: en aquesta obra discreta hi ha un Cohen líricament destil·lat i musicalment commovedor, que cultiva la cançó pop adulta de senzill acabat i desplaça la seva mirada des dels abismes emocionals d''A thousand kisses deep' al paisatge dionisíac de 'Boogie street'.