Lang Lang: "M'encanta trobar inspiració en músics aliens a la clàssica"

Lang Lang, potser la màxima super-estrella global en el món del piano clàssic, canvia de registre a 'New York Rhapsody', un disc allunyat del cànon dels grans mestres en què l’artista rendeix homenatge a Nova York, la ciutat on resideix quan els seus molts compromisos l’hi permeten. El carismàtic pianista xinès s’acosta al jazz i coqueteja amb altres estils, com el soul i el pop, de la mà del veterà productor Larry Klein i amb destacats artistes com Herbie Hancock, Madeleine Peyroux, Andra Day i Lindsey Stirling.  

–¿Quin va ser el màxim repte a l’hora d’afrontar un disc com aquest? 

–El que va ser més complex va ser trobar la visió global que buscava per al so del disc. Tenia molt repertori al cap i idees per a les cançons, però unir-ho tot en un únic concepte musical va ser un gran desafiament. Larry Klein, el productor amb qui he col·laborat en aquest projecte, em va ajudar molt a l’hora de donar forma al so i trobar els arranjaments oportuns.

–¿Com va seleccionar les peces?

–Va ser fruit d’una col·laboració entre Larry i jo. La base del disc és 'Rhapsody in blue', de George Gershwin. És l’obra de més envergadura i més popular de les que barregen elements del jazz i de la música clàssica simfònica. A més a més, es va estrenar a Nova York el 1924. Per Leonard Bernstein, cap peça representa com aquesta l’estil de vida de les grans ciutats nord-americanes, especialment de Nova York. No és estrany que a la pel·lícula 'Fantasia', de Disney, s’escollís aquesta música per representar Nova York, i que Woody Allen la utilitzés a 'Manhattan'.

–¿I la resta de les composicions? 

–Després, al llarg de l’intens procés de treball i diàleg que vaig emprendre amb Larry, vam explorar quines altres melodies representen millor la ciutat, la seva energia i els seus sons. Vam crear una llista molt llarga de cançons i compositors. N’hi havia algunes que, des del principi, tenia claríssim que estarien al disc, com 'Empire state of mind', d’Alicia Keys, perquè és una cançó que m’encanta. També hi havia d’haver música d’Aaron Copland, un dels grans compositors nord-americans, nascut a Brooklyn el 1900. D’ell vaig escollir dues peces: 'The story of our town' i 'In an evening air'. Totes dues representen molt bé aquesta atmosfera especial que es respira a Nova York. Bernstein, un altre famós mestre i compositor, gran amic de Copland, tampoc hi podia faltar. D’ell interpretem 'Tonight', una peça del musical 'West Side Story', que traslladava la història de Romeo i Julieta a Nova York. I, com que la ciutat també ha sigut retratada en el cine, hi hem inclòs dues cançons de pel·lícula: 'Esmorzar amb diamants' i 'Spiderman'. Durant el procés, Larry em va donar a conèixer un repertori increïble, però s’havia d’escollir.

–Sens dubte, a ell es deu aquest atrevit mix que uneix el 'Dirty Blvd', de Lou Reed, amb l’esperançador 'Somewhere', de 'West Side Story'. 

–La nostra intenció era presentar aspectes diversos de la ciutat. Nova York té moltes cares. Encara que sempre ha sigut un lloc fenomenal per a mi, aquesta ciutat pot ser molt dura. Són molts els que lluiten per sobreviure. 

–¿Sap si a Alicia Keys i Jay-Z els ha agradat la seva versió d’'Empire State of mind'? 

–No ho sé, però m’encantaria que flipessin amb ella.

–¿No resulta una mica estrany que en un disc dedicat a Nova York hagi optat per gravar 'Rhapsody in blue' amb la London Symphony Orchestra en lloc de fer-ho amb la New York Philharmonic? 

–No tant. La London Simphony és una orquestra fantàstica i té una àmplia experiència en repertori que està en la frontera de la clàssica i la música de pel·lícules. Com que 'Rhapsody in blue' va ser la primera obra en què els límits de la música clàssica van ser sobrepassats, vaig pensar que treballar amb la meravellosa LSO seria una gran elecció.

–I tenir Herbie Hancock tocant-hi és un plus. ¿Com va ser treballar amb ell? 

–Herbie i jo ens ho vam passar fantàsticament. Aquest és el primer dels meus discos on col·laboro amb un altre pianista. Em fa molt feliç haver pogut comptar amb ell perquè és un gran amic. Herbie m’ha inspirat molt i m’ha ensenyat a sentir-me lliure i a portar el jazz a 'Rhapsody in blue'. 

–¿Què ha sigut el millor i el pitjor d’aquest projecte? 

–Trobar aquest toc, aquesta aroma que amalgama el disc en el seu conjunt. I el pitjor, la recerca d’aquest toc precisament. Volíem que tot encaixés, i buscant aquesta idea vam viure els millors moments creatius i també els pitjors. 

 

–¿El preocupava el risc que representava allunyar-se dels cànons clàssics o necessitava sortir de la seva zona de confort? 

–M’agrada endinsar-me en noves aventures i tinc la ment oberta. M’encanta experimentar i buscar inspiració en músics que no pertanyen al món de la clàssica. Per descomptat, vull fer una cosa que vingui de gust escoltar, una cosa feta amb gust, i per això em vaig prendre el meu temps a l’hora de preparar aquest disc. No va ser gens fàcil, però així que vam trobar l’enfocament pel que fa a la direcció musical, va desaparèixer qualsevol por. Estic satisfet de poder compartir aquest projecte amb tots els fans.

–¿Quant temps va necessitar per adaptar el seu estil al de músics com Andra Day, Herbie Hancock, Jason Isbell, Jeffrey Wright, Kandace Springs, Lindsey Stirling, Lisa Fischer, Madeleine  Peyroux i Sean Jones? 

–Hi va haver de tot una mica. Herbie i jo compartim una llarga història perquè hem anat de gira junts. Cada vegada que toco amb ell és com si em retrobés amb un germà. Amb altres artistes que col·laboren en el disc no vaig passar ni un minut, perquè l’àlbum es va gravar com si fos un disc de pop. Les pistes de veu, les d’orquestra i les de piano es van mesclar a l’estudi. Però va ser fantàstic poder trobar-me amb molts dels artistes convidats en el concert que vam fer al Lincoln Center, gravat per a un programa de televisió i per a un DVD. També em va encantar treballar amb la violinista Lindsey Stirling. Amb ella vaig passar tot un dia per rodar el nostre vídeo promocional, i durant el rodatge em va impressionar la seva enorme creativitat. 

–Després d’aquesta declaració d’amor a Nova York, un pensarà que se sent més americà que xinès. ¿És així? 

–Vaig néixer a la Xina i sempre seré xinès. No hi ha res que pugui canviar aquesta circumstància. Però, alhora, em considero un ciutadà del món. Per mi, Nova York representa la mentalitat global més oberta. No existeix un altre lloc igual en aquest planeta. D’alguna manera, Nova York s’ha convertit en casa meva lluny de casa.

–Defineixi Nova York en una única paraula. 

–El món.

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

–¿Considera que aquest disc l’ajudarà a connectar amb un públic més jove? 

–No vaig fer aquest disc per acostar-me a un públic determinat. El motiu que em va portar a gravarlo va ser expressar el meu amor per Nova York, la ciutat que més que cap altra ha contribuït a canviar el curs de la música en els últims 100 anys.