El Dúo Dinámico, 50 anys i pujant

El Dúo Dinámico torna encoratjat: el seu sonat pas, aquest estiu, pel festival Sonorama, d’Aranda de Duero, compartint cartell amb figures d’altres generacions com Love of Lesbian, Quique González i Manel, ha ajudat a canviar la seva percepció com a esdeveniment nostàlgic. Són patrimoni col·lectiu del pop i així es presenten avui al Liceu (19.00 hores), recital amb les entrades esgotades des de fa diversos mesos.

Reconeixen que estaven «una mica preocupats», assenyala Manuel de la Calva a aquest diari, per anar a actuar davant un públic adolescent i dins de la vintena. «Pensaves: ‘¿com et rebran?’ Però va anar molt bé: ¡coneixien les cançons!», celebra. «Anar al Sonorama ens va ajudar a descobrir grups musicals valuosos, i ells potser ens van descobrir a nosaltres», afegeix Ramón Arcusa. La guinda l’hi va posar Eva Amaral quan va pujar a cantar amb ells el tema Amor de verano. «La vam haver d’apujar un to per a ella. No la coneixíem personalment, però l’admirem: Amaral té cançons que es quedaran en la història», destaca Arcusa.

Tornen al Liceu en un dels seus millors anys, estimen, estirant sense manies una gira de 50è aniversari que es prorroga temporada rere temporada. Ja anem per l’any 57è. «¡Ens hem plantat als 50!», fa broma Arcusa. No hi ha motius per llençar la tovallola. «A la nostra edat hauríem d’estar-nos a casa llegint el diari, però això no ens escau: encara tenim moltes coses a dir i, sense fer la competència a ningú, seguirem fent la nostra música», argumenta De la Calba. L’última paraula «sempre la té el públic».

Ens trobem davant una institució musical que va fer els seus primers passos a finals del 1958, en les albors del rock and roll. «Diuen que la nostra versió de Cowboy, de Renato Carosone, va ser el primer rock que es va gravar a Espanya», apunta Arcusa. Encara que ells treballaven amb moltes influències prerockeres, de Frank Sinatra (Quisiera ser és pur swing) a The Platters. Des de la distància, Arcusa considera que el duo «era més valent» en els seus primers temps, abans d’establir la seva identitat d’èxit. «Fèiem harmonies vocals diferents, jazzístiques, i després ens vam anar acomodant en un pop més fàcil, tipus Neil Sedaka o Paul Anka», estima. Van ser habituals de les jams del club Hondo, al carrer de Muntaner, on van improvisar èxits pop amb espontanis com Tete Montoliu.

L’AMIC JULIO

Ho van deixar el 1972, «crèiem que per sempre», i van emprendre altres rumbs que van acabar confluint en Julio Iglesias. Soy un truán, soy un señor porta la seva firma i la segueixen lluint als seus recitals. «En aquella època, Julio s’estava separant i la cançó li anava dállò més bé», recorda De la Calba, que expressa algunes diferències amb ell en la manera d’afrontar la carrera musical. «Per a Julio, el primer sempre ha sigut cantar i, després, la família. Nosaltres hem tingut una altra manera de fer».

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

Al Dúo li agrada recordar que el seu retorn, el 1978, va tenir molt a veure amb aquest diari. «Va ser Antonio Asensio qui ens va fer tornar per actuar en les gales de presentació d’EL PERIÓDICO a Madrid i Barcelona», recorda Arcusa. Poc després va arribar Resistiré, una cançó amb cert aire d’I will survive, l’èxit de Gloria Gaynor, ¿o no? «La idea del títol va venir de Manolo, que es va inspirar en una frase de Camilo José Cela, ‘hay que resistir’. La lletra és semblant a la d’I will survive, però crec que és superior. Les cançons americanes solen ocupar-se més de la música que de la lletra», considera Arcusa.

I encara que ningú ho diria veient les seves fotos i l’energia que desprenen en els seus concerts, Arcusa i De la Calba es disposen a complir 80 anys aquest hivern, l’un al desembre i l’altre al febrer. «Ens trobem bé per a l’edat que vostè diu que tenim», riu Arcusa. «La nostra veu no ha canviat i és un miracle». Per De la Calba, el que és  fonamental «és tenir il·lusions; si no, estàs mort».