Julio Iglesias: "Ara el meu crític sóc jo"

Quan Julio Iglesias et truca a casa per sorpresa, o gairebé, ho deixes tot, endolles la gravadora i que sigui el que Déu vulgui. I et trobes amb un conversador cordial, amb bon humor i disposició per afrontar qualsevol qüestionari. Parlem amb l’autor de La vida sigue igual en vigílies del seu pas, avui, pel Festival Internacional de Cambrils (22.00 hores, entrades esgotades).

–El veig molt actiu: concerts a Rússia, Austràlia, Sud-àfrica... 

–Està bé perquè ja tinc 99 anys i mig [riu]. En fa 50 que canto, ¿què vol, que em dediqui al parxís? Estic actiu però aprenent, que és l’important.

–¿Què aprèn dels concerts? 

–A donar les gràcies, a cuidar-me més, a ser més significatiu amb el que he fet en la meva vida, a adonar-me que aquesta és una vida privilegiada... I aprenc a aprendre. Això és màgic.

–¿És més conscient d’això ara que quan potser patia de certa supèrbia de la joventut? 

–En la joventut passen coses meravelloses, que després formen part del record, per desgràcia.

–¿És nostàlgic? 

–Més pragmàtic que nostàlgic. Crec més en la intel·ligència que en l’instint. Abans era al contrari, potser perquè no tenia la intel·ligència superior per controlar l’instint.

–Va cantar a les Canàries fa uns dies i el de Cambrils és el seu únic concert a la Península aquest estiu. 

–L’únic, no pas l’últim, encara que les dues paraules comencin amb u [riu]. Després em mesclaré un disc que estic fent amb Sabina, Calamaro, Camila, Sin Bandera, Alborán... Una repetició de l’últim, México, però més ben cantat.

–¿Per què més ben cantat? 

–Es canta millor la segona vegada. Tot és així, menys casar-te... ¡Bé, casar-te també! [riallada].

–Vostè ha sigut molt criticat per la seva manera de cantar. 

–Miri una cosa, el crític més gran que tinc sóc jo. Que parlin malament de mi ja m’importa tres collons [riu]. I que diguin que no canto, i totes aquestes coses... He cantat amb tots: des de Frank Sinatra fins als clàssics del pop. Però criticar-me, els primers 20 anys, tenia certa justícia. Perquè cantava com el cul.

–¿Així ho creu? 

–Sí... Com el cul. Però ja no. Ja no canto com el cul.

–¿Quan considera que va començar a cantar millor? 

–El dia que vaig començar a bressolar amb la música, a estar menys assegut a la cadira per cantar, el dia que vaig començar a sentir que cantava als xinesos i m’entenien.

–Al llarg dels anys ha sortit a la premsa per motius que tenien poc a veure amb la música. 

–Sí, encara que moltes coses no es poden explicar en vida, han de sortir en llibres més tard perquè espantarien la gent, que diria «no és possible». Ja no és temps d’això. Sí que li puc dir que em posen un vi de Bordeus de l’any 82 i ho sé. I només bec vins vells, que vaig comprar barats: tot el que he comprat barat ha donat bon resultat. El més car és el temps, que no es pot comprar. Encara que a vegades als artistes el temps ens fa millors, ¿no?

–¿El seu cas? 

–¿Vol que sigui immodest? [riu]. Canto mil vegades millor que abans. ¿S’imagina que cantés La vida sigue igual com fa 45 anys? No sé quin estil tinc, però criticar-me fa 30 o 40 anys era bonic i era la veritat. Ara, de crític només en sóc jo.

–Passeja pel món una idea d’espanyolitat. 

–No, sóc espanyol natural, no dono cap idea. M’agraden l’all i el vi, i el caràcter del meu país: els catalans, els andalusos, els gallecs. M’agraden tots i no he de presumir d’espanyol perquè sóc espanyol.

–¿L’angoixa el moment polític que viu Espanya? 

–I tant que m’angoixa... No hi ha acords ni diàleg ni solidesa. Som un país encara molt personalista. Som els millors quan guanyem un partit, i després perdem el següent i ja som els pitjors. Jo fa 40 anys que visc als Estats Units.

–On aviat hi haurà eleccions. 

–¡I són una merda també! [riu]

–¿L’espanta Donald Trump? 

–No m’espanta, no. ¡Em fa pànic aquest individu!

–¿El veu guanyant? 

–Si guanya serà un mal exemple per a la democràcia. És molt autoritari. Jo no tinc res a veure amb això.

–¿Hillary Clinton, llavors? 

–Si fos nord-americà votaria per Hillary, a part que és molt amiga meva, és mil vegades més interessant.

–El van operar de l’esquena l’any passat i després va ajornar uns quants concerts. ¿Com es troba? 

–La salut va amb l’edat, i amb els anys et comencen a fer mal coses que no et feien mal i prens pastilles que no prenies. I encara sort: significa que segueixes viu. Em cuido, tinc una disciplina i faig tot el possible per estar bé davant de la gent.

–¿Com es planteja aquests dies els seus recitals?

–A Espanya faig una volta des de La vida sigue igual fins a La carretera, passant per Me olvidé de vivir, Abrázame, Hey, Un canto a Galicia... Dues hores. Quan la gent s’avorreix, me’n vaig.

–Els seus concerts són suaus, com si no volgués imposar res al públic. 

–M’encanta que em digui això: repassi els tons de Sinatra, Elvis i Nat King Cole. Tots cantaven cap endins. «When somebody loves you...». Jo mai he sigut un cantant que cantés enfora, la meva veu no hi arriba.

–No és Raphael. 

– Raphael m’encanta: sobreviu i té força, i és artista. Admiro els que sobreviuen a les generacions. Aznavour canta per a tots. Als 92.

–Una cosa és arribar a ser cantant d’èxit i, una altra, estrella global. En el seu cas és literal: cap cantant espanyol, ni Alejandro Sanz, pot omplir recintes de prestigi en qualsevol país.

–Quan les emocions arriben d’una manera universal a la gent no cal  preguntar-se res de manera lògica. Jo no sé per què canto als xinesos i per què altres no els arriben.

–Però devia prendre decisions oportunes: els seus discos en anglès. 

–Haver volgut arribar a la gent en el seu idioma ha sigut oportú i valent. Però no pots saber per què la veu de Sinatra i la d’Elvis arribaven al món sencer i després la petitona meva de merda potser també. Aquestes coses, si mires d’entendre-les pares boig. En el meu cas. Ells eren genis. Jo no sóc cap geni.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

–¿Què és llavors? 

–Jo he sigut capaç d’ajuntar la veu natural que Déu em va donar amb l’ànima, que és l’emoció, i amb el cap. Segurament, el que dec tenir és un estil de cantar.