Pixar, de l'originalitat a la franquícia

En les seves primeres dues dècades d’història, Pixar va destacar per dedicar més energies i imaginació a les creacions originals que no pas a les continuacions. Les noves entregues de Toy story eren l’excepció més que la norma; i tampoc podia haver-hi problema amb elles perquè la segona era millor que la primera, però pitjor que la tercera.

    Alguna cosa va canviar, i va fer inquietar els adeptes de la marca, quan es va anunciar la segona entrega de Cars (2006), que tot i ser un projecte somiat per John Lasseter (director creatiu de Pixar i, des que Disney va comprar la companyia el 2006, també dels Walt Disney Animation Studios) no va acabar de captivar les imaginacions. La seqüela del 2011 es va aprovar, en part, per les bones vendes de cotxes de joguina i marxandatge lligats a la pel·lícula.

    Disney sembla voler treballar en aquesta direcció, combinant els títols originals amb l’explotació de personatges ja coneguts. El temor del fan de vella escola radica en el fet que, ara mateix, la balança es decanta cap a la segona opció. Dels quatre títols en preparació, tres són seqüeles: Cars 3 (per al 2017), Toy story 4 (2018) i Els Increïbles 2 (2019); la novetat és Coco (2017), inspirada en la festivitat mexicana del Dia de Morts.

Control de qualitat

Dit això, en el cas de Pixar, el control de qualitat segueix sent tan alt que fins i tot quan s’autoreciclen saben enlluernar. Només una de les seves seqüeles (Cars 2, així és) ha quedat molt per sota de l’entrega original. Les primeres crítiques de Buscant la Dory, que arriba avui als nostres cines, parlen d’una aposta sobre terreny segur, però també, perquè al capdavall és Pixar, d’un grapat d’asos inesperats sota la màniga.

    ¿Per què existeix Buscant la Dory? La resposta descreguda assenyalaria cap als 825 milions d’euros aconseguits, segons dades de Box Office Mojo, per Buscant en Nemo. Però confiarem en el codirector de totes dues, Andrew Stanton, quan assegura que, durant molt de temps, no va deixar de pensar en Dory, el peix cirurgià amb pèrdues de memòria a curt de termini que robava totes les escenes a Nemo i el seu pare Marlin.

    En la primera entrega, Dory (amb veu d’Ellen DeGeneres en l’original i una inspirada Núria Mediavilla en la versió en català) presentava el seu tret més distintiu en aquests termes: «Ho oblido tot gairebé al moment. Ve de família… ¿On deuen ser?». Stanton volia indagar en aquesta última pregunta; és a dir, si la primera era, sota la seva aparença acolorida, un drama sobre l’entramat de les relacions paternofilials, aquesta comença com un relat sobre la recerca de les arrels i la identitat.

Nous personatges

Notícies relacionades

'Buscant la Dory', el film d'animació més taquiller en la seva estrena als EUA

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Stanton sempre va saber que la pel·lícula acabaria tractant sobre l’acceptació d’un mateix i la capacitat per triomfar a soles, però abans d’això, Dory se serveix de l’ajuda d’altres. No tant de Nemo i Marlin (aquí segons sembla molt secundaris) com d’amics inèdits: vegeu la tauró balena miop Destiny i el pop rondinaire Hank, que transporta Dory per les instal·lacions de l’aquari on es desenvolupa la major part de l’acció.

    Segons sembla, animar Hank va ser un dels grans desafiaments de la producció, essencialment perquè els pops no tenen ossos i crear un moviment creïble requereix esforç extra; el procés va durar més d’un any. Serà seqüela, però sembla feta amb molta cura.