El profeta Don DeLillo

Hi ha Philip Roth, l’escriptor capaç d’encadenar un best-seller rere l’altre. Després hi ha Thomas Pyn-chon, que segueix la regla d’or que va instaurar Salinger d’amagar-se davant el públic. I a mig camí entre tots dos, Don DeLillo, el visionari de la postmodernitat, el que tanca el cercle dels potents i musculats escriptors nord-americans capaços d’abordar la, diguem-ne, Gran Novel·la Nord-americana (les escriptores, n’hi ha d’immenses, han preferit avançar per altres camins).

Feia més d’una dècada que l’autor de Ruido de fondo i Submón, les seves obres mestres, no visitava Barcelona. Així que l’expectació per veure en viu i en directe, ahir al CCCB, el «profeta de l’entropia», com el va anomenar John Banville, era màxima. I ell no va defraudar. Els ho va posar fàcil als fans que van anar a escoltar-lo en la programació contínua del Kosmopolis. Bona part de la mirada gèlida que sol dirigir al món amb la seva escriptura es pot detectar en les seves maneres, amables, sí, encara que decididament distants.

«Ser aquí, davant del públic, hauria sigut impensable per a mi en els anys 70, però després m’ho vaig prendre com un desafiament i avui sóc capaç de mantenir una conversa amb un periodista amb un micròfon pel mig», va confessar amb somriure tímid. La veritat és que va resultar fins i tot simpàtic, una espècie de clown seriós a estones que va saber guanyar-se la concurrència més enllà de l’admiració. I això que abans havia establert regles molt concretes per no deixar-se fer fotos ni vídeos. Potser una venjança poètica respecte al fet que en les seves novel·les les coses solen viure’s i deformar-se a través de la realitat virtual. Una tecnologia que detesta. I és que DeLillo segueix escrivint a la màquina mecànica que va comprar fa anys de segona mà, no té telèfon mòbil ni ordinador. Només comprova alguna dada aïllada en un ipad. «La meva màquina d’escriure és manual, amb unes lletres més grans del normal que fan molt soroll quan piquen el paper. És un acte gairebé pictòric que em satisfà, perquè no vull veure les meves paraules en una pantalla, sinó en un tros de paper».

L’art i la tecnologia

A punt de fer-ne els 80, DeLillo va confessar al periodista Antonio Lozano –que va tenir l’habilitat d’ajudar l’escriptor a mostrar la seva cara més amable– que ja no corre com abans diàriament per desconnectar. «Ara em dedico a posar un peu davant de l’altre i passejar». Però l’edat no l’atura. Porta sota el braç Cero K (Seix Barral), una novel·la en què renova les seves obsessions, com la seva passió per l’art contemporani o el mal que ens està fent la tecnologia (en aquest cas, la criogènesi, és a dir, la congelació dels cossos humans de cara a la seva futura resurrecció). «El telèfon mòbil està canviant els nostres pensaments i la forma de relacionar-nos», va clamar el profeta sense posar dramatisme –pur DeLillo– per aproximar el seu ideari apocalíptic a la nostra quotidianitat.

Notícies relacionades

Deu pel·lícules dels anys 80 per a fans de ‘Stranger Things’

Rosalía es corona en la llista de ‘Vogue’ dels 55 més ben vestits del 2025: «Coneguda per recórrer a Déu –i a un McQueen ‘vintage’– després d’una ruptura devastadora»

Els adjectius que més l’han perseguit són paranoide i visionari. No li agraden, però accedeix a explicar-los. «La paranoia es va apoderar dels EUA després de l’assassinat de Kennedy. Tothom pensava en trames secretes, el món es va convertir en amenaçador. Hi va haver altres assassinats. Jo el que vaig fer [a la seva novel·la Libra] va ser impregnar-me d’aquella paranoia. Això és el que ha de fer un escriptor, imbuir-se de la realitat, no com ho fa un periodista, sinó més aviat inventant-la». Aquelles pors i sospites tenen poc a veure, segons ell, amb el que ara passa al voltant de Snowden i Wikileaks. «Aquesta és una època poc paranoica», assenyala. Deu ser cert si ell ho diu.

Més emoció transmetre les seves paraules sobre el candidat Donald Trump: «Que hagi arribat fins aquí és un senyal que el país està començant a fragmentar-se i això és perillós. Només espero que es mantingui l’antic ideal nord-americà que ens faci pensar que es pot conviure amb un cert sentit de la confiança i el respecte mutus».