03 d’ag 2020

Anar al contingut

EL BOSS A BARCELONA

La font eterna de Bruce

El rocker va sacsejar i emocionar el Camp Nou combinant el repertori de 'The River' amb altres dels seus clàssics

El recital va recórrer més de la meitat del doble àlbum del 1980, incloent-hi la llarga peça de culte 'Drive all night'

Jordi Bianciotto

FERRAN SENDRA / VÍDEO: {ACN}

El rock d’estadis tendeix a mirar enrere i quan els grans surten de gira els demanem disc nou però desitgem que toquin les antigues. Seria hipòcrita escandalitzar-nos perquè Bruce Springsteen ens visita amb un repertori de 35 anys: arriba un moment en què s’ha d’aixecar la vista, observar la història i admetre que un disc com The River bé mereix l’oportunitat de celebrar que està viu per sobre de cicles i modernitats, que el seu rock’n’roll i els seus enfocaments literaris adults transmeten significats profunds per a un públic com el que va omplir ahir el Camp Nou.
    Un espai de gran aforament que, com es va anunciar dies enrere, va desaconsellar la interpretació íntegra del doble àlbum de 1980, cosa que va acabar saldant-se amb la interpretació de 12 de les seves 20 cançons. Suficient per donar a la nit un caràcter i una vertebració, encara que alguns descarts poguessin ser dolorosos. Springsteen va situar el vigor rocker en primer pla des de les tres peces alienes al guió que va usar per obrir foc, Badlands, No surrender i My love will not let you down, a tota màquina, sense pauses i amb plus de guitarres. I amb Steve van Zandt sumant la seva veu molt de prop, buscant el micro del cap com en els vells temps. Salutacions protocol·làries («¡Bona nit, Barcelona! ¡Bona nit, Catalunya!») i un interrogant prometedor: «¿Esteu preparats?». Temps de The River.
    The ties that bind va obrir el meló amb traç decidit i evocant Clarence Clemons en el solo de saxo del seu nebot Jake, camí de Sherry darling, amb jovials cors de Patti Scialfa i Soozie Tyrell, Jackson cage i Two hearts. Després li tocava el torn a Independence day però, maleïda sigui, una pancarta que reclamava I’m goin’ down ens va privar d’ella en benefici d’aquesta peça de Born in the USA (com el 2008, quan la mateixa cançó es va imposar a Drive all night, que estava escrita al repertori amb la lletra de Bruce). Vam tornar a The River amb un Hungry heart en què Springsteen va recórrer la pista, buscant el cos a cos amb els fans (o gairebé), per desplomar-se teatralment a l’escenari, com en els vells vídeos de les seves actuacions de finals dels 70. 

GIR ROMÀNTIC / Després d’Out in the street no hi va haver Crush on you ni You can look, però sí, notable moment, un romàntic I wanna marry you amb la introducció inèdita de Here she comes walkin’. Bruce amb maraques, potser pensant en els seus crooners de joventut, i Bruce melancòlic i una mica tràgic en el relat de la balada The River, la parella que va donar cop de porta a la seva joventut abans de temps i que un dia va dedicar a la seva germana. 
    Roy Bittan va prendre la paraula des del piano per senyalitzar, amb la seva introducció ancestral, el camí a Point blank, paraules majors, ara més fosques si és possible atès el gruix vocal del Boss respecte a la gravació de quan tenia 31 anys. De nou, desviaments en la carretera: Atlantic city, de Nebraska, en la seva versió de banda, amb múscul folk-rock, i Darlington county i Glory days, decantant el guió cap a la festa. Aquesta última va ser elegida atenent una altra petició del públic, com la següent, I wanna be with you, una de les rareses de la caixa Tracks. Moments de certa informalitat, en què The River es perdia en la llunyania, entre ocurrències jocoses i pancartes. Ramrod va reprendre el rumb pel seu costat més bromista: el Boss, movent el cul d’esquena al públic. Dolç entertainment.

TOTA LA NIT / Però és ell qui ens diu que mai s’ha de perdre l’esperança, i quan podia semblar que tot es decantava cap al costat una mica frívol de la vida, ens vam veure en el cor de la nit, cara a cara amb l’ànima de The River. Honors per a The price you pay, elegant i commovedora, donant pas a, senyores i senyors, per primera vegada a Barcelona, sí, Drive all night. Aquesta era la cançó clau. Sense ella, un concert al voltant de The River hauria sigut una comèdia. Una roda de tres acords i una veu punyent, contra el vent, contra la pluja, entre els àngels caiguts, la cançó d’amor de totes les cançons d’amor, conduint tota la nit per comprar-te un parell de sabates. 
    I llavors, i només llavors, estava el concert llest per al greatest hits final, la gran traca a través de She’s the one, Because the night, Thunder road..., i els bisos amb Purple rain, de Prince, entre llums violetes, Born in the USA, el terratrèmol de Born to run, Dancing in the dark, Tenth avenue freeze-out i la versió de Shout (The Isley Brothers) donant pas a Bobby Jean i Twist and shout. Al capdavall, no tan lluny de The River i dels seus afluents, recorrent a inesgotables fonts de ­vida.