De 'Colometa' a 'La plaça del Diamant'

¿Fins a quin punt aquella novel·la que Mercè Rodoreda va escriure el 1960 amb el títol de 'Colometa' es correspon amb la que es va publicar el 1962 com 'La plaça del Diamant'? ¿Les aportacions del seu company, Armand Obiols, i del seu editor, Joan Sales, van ser tan substancioses per haver de compartir fins a cert punt els mèrits de l’autoria, com s’ha arribat a sostenir? «Aquest rumor peca de masclisme», sosté Meritxell Talavera, autora d’una tesi doctoral en curs sobre el procés d’escriptura del llibre i dels materials complementaris a la nova edició de la novel·la de Rodoreda que acaba de publicar Club Editor: un capítol inèdit com a mostra del mecanografiat de la primeríssima versió, trobada per Talavera a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, i un epíleg en què, després de comparar les dues versions, i amb la correspondència entre tots dos sobre la taula, afirma que «els consells d’Obiols, un bon lector i crític, li resulten útils, però en cap moment és escriptor d’aquesta novel·la; que els mèrits de l’autoria s’haurien de compartir no s’aguanta per enlloc».

La història d’aquest original és curiosa. Sales li va demanar un exemplar a Rodoreda per enviar-lo a la censura, no necessàriament la versió definitiva, confiant que el censor no detectaria les discrepàncies entre el text que llegiria i el que finalment es publicaria.L’escriptora conservava la primera versió, que havia enviat a Armand Obiols (pseudònim del periodista català Joan Prat) com a primer lector, i aquesta va ser la que va acabar a Madrid. D’allà va passar, amb  la resta de l’expedient de la censura, a l’arxiu d’Alcalá, on la va descobrir Talavera després que el desaparegut  Joan Solà li aconsellés remenar en aquell fons documental.

 «És indiscutible que es tracta d’aquesta primera versió, la que surt directament de les seves mans sense cap mena de correcció. La correcció es va fer per carta, i les línies i pàgines que Obiols va comentant coincideixen amb la versió trobada a Alcalá de Henares, que conté tota una sèrie d’indicacions que són fruit d’aquests comentaris; en alguns paràgrafs, Rodoreda anota un no o un interrogant», explica Meritxell Talavera.

L'IMPACTE SOBRE L'OBRA

«Rodoreda té  en gran consideració els comentaris d’Obiols, però no els aplica a discreció, sinó que els sospesa abans d’acceptar-los o desestimar-los. I quan decideix fer alguna esmena, la solució alternativa sol ser de factura pròpia, cosa que diu molt de la seva consciència d’autora», escriu Talavera en el postfaci. «Armand Obiols rarament dóna alternatives a una mala solució, tant quan es tracta de comentaris genèrics com de concrets; indica que és dolenta i en dóna les raons. Hi ha casos en què Rodoreda no li fa cap cas i altres en què ella, com a autora, decideix capgirar un paràgraf com un mitjó», respon la filòloga a les preguntes que li formulem.

La nova edició incorpora les dues versions, la inicial i la finalment publicada, del capítol en què Rodoreda va introduir més modificacions, el cinquè. La possibilitat de comparar per primera vegada l’esborrany i el text definitiu deixa clar que el primer ja era la novel·la que ha arribat a les nostres mans. «En cada capítol hi ha quatre o cinc indicacions que afecten una paraula o una frase; la intervenció real d’Obiols en aquesta novel·la a nivell de quantitat és petita, encara que més gran a nivell de qualitat: exposa, per exemple, el perill d’un excés de diàleg, que després Rodoreda implementa».

Menor va ser la intervenció de Joan Sales, partidari d’un català pròxim al que llavors es parlava i autor d’unes propostes que van ser  titllades de «llibertats absurdes» per una Rodoreda, diu Talavera, «molt senyora del seu text». Algunes excepcions, sí acceptades per l’escriptora, són raonables (el canvi de títol, després d’un debat epistolar en què es proposaven 'Un vol de coloms', 'Un terrat a Gràcia', 'La senyora dels coloms' i 'La noia dels coloms'; o citar el carrer Gran de Gràcia, i no Major o Salmerón) i altres ho són menys, incloent tant les que Rodoreda va acceptar en la segona edició, com a premi a Sales per l’èxit del llibre (acera en lloc de vorera i quadro en lloc de quadre) com les que va vetar rotundament, com enterro per enterrament, grassiosa per gasosa o pésam per condol. Curiosament, les aportacions de l’editor Sales corresponen a vocables que amb el temps han caducat, enfront dels més puristes de Rodoreda.

 El treball sobre el text final, sosté Talavera, és un «poliment estilístic» similar a aquells a què molts altres autors sotmeten els seus textos en col·laboració amb lectors de confiança o editors, argumenta l’autora de la futura tesi sobre la gènesi de 'La plaça del Diamant'.

 «Darrere d’un bon escriptor sovint hi ha un bon lector, un altre escriptor, un editor o una persona de confiança. És una operació habitual, com la que trobem si comparem els originals de Salvador Espriu i Josep Carner abans i després de les lectures de lectors de confiança com eren, respectivament, Gabriel Ferrater i Carles Riba», comenta la filòloga.

TEXT REVISAT

Notícies relacionades

El paradís infantil de Rodoreda

Mercè Rodoreda, anys d'aprenentatge

Per una altra part, encara que l'interès de la nova edició de ‘La plaça del Diamant’ resideixi en el postfaci i en la versió inèdita del capítol, aporta també una novetat respecte a les disponibles en els últims anys a les llibreries. Des de la mort de l'autora, el text que s'havia anat reeditant corresponia al de les obres completes. No obstant, argumenta l'editora Maria Bohigas, aquella edició contenia modificacions introduïdes pel corrector d'estil que l'autora no va arribar a llegir. El text publicat ara per Club Editor restitueix el de la quarta edició de la novel·la, l'última, segons Bohigas, que Rodoreda va arribar a supervisar personalment.

Les diferències entre una i una altra són 300. “Però la majoria dels lectors no les hauria notat mai: en un 95% són de puntuació, i la resta col·loquialismes que el corrector no va acceptar, com 'entredó' en lloc d''entredós'”, explica Talavera. No obstant, moure punts i comes de lloc té conseqüències. “La puntuació de Rodoreda, que ara restituïm, respon a les pauses d'oralitat, de la respiració, no necessàriament de la correcció sintàctica, un criteri que el corrector no va respectar”, al·lega Bohigas.