Maria Arnal i Marcel Bagés, un cant transformador

Ella, Maria Arnal, brinda un cant franc, natural, al qual no li fa falta simular profunditat per fer-nos arquejar les celles, i ell, Marcel Bagés, l'acompanya amb expressius traços de guitarra elèctrica oberts a la improvisació. Configuren un tàndem poderós, que reprèn cançons d'altres temps transformant-les perquè tornin a respirar i transmetre, receptius a la idea que “la cultura ha de ser lliure, quotidiana i col·lectiva”, subratlla ella. Aquest diumenge les mostraran al CAT (19.00 hores) en una cita programada per Tradicionàrius i Barnasants.

Tot ha anat molt ràpid, ja que Arnal, badalonina, i Bagés, de Flix, tots dos vinculats al col·lectiu Compartir Dóna Gustet, van debutar l'octubre del 2014, tocant a les festes del carrer Pescadors, a la Barceloneta. “Gent gran molt canyera, lluitadora contra la pressió turística”, apunta. Un any després va arribar l'epé ‘Remescles, acoples i melismes’, i ara arriba el seu relleu, ‘Verbena’, un títol que expressa una intenció “de comunitat i lloc de trobada, una mica festiu i compartit per diverses generacions”.

RESSONS POLÍTICS

Les seves cinc peces fonen cants perduts en el temps, capturats a través de fonoteques i arxius digitalitzats com el d'Alan Lomax, amb aportacions seves, sobretot en textos i harmonies. Composicions com la torbadora ‘Cançó del taxista’, recollida, en efecte, d'un taxista al Madrid dels anys 40; una “cançó infinita” que, a partir d'una jota, alterna imatges d'un cel ennuvolat amb la seva antítesi, estrelles que rellueixen i un sol que treu el cap. “Metàfores crítiques, que al·ludien al règim”, explica Arnal, que ha afegit al text una segona part amb referències al present.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

‘Cançó de la Marina Ginesta’ dirigeix la mirada a la famosa miliciana republicana fotografiada a la terrassa de l'hotel Colón i “és una 'copla' que es va inventar l'actriu Carola Yonmar en el seu viatge d'exili des de Bordeus fins a la República Dominicana”, explica Arnal. ‘Cançó del farigoler’ procedeix d'una gravació de camp feta per Lomax als anys 50, associada a la idea de combatre les inèrcies de la vida, i ‘Miris on miris’ combina una mirada esbalaïda al món (“quanta por i quanta histèria”) amb una solució musical que barreja el cant valencià amb el verdial. Un cas diferent és el de ‘Cançó de l’Ovidi’ (que canten per a EL PERIÓDICO), versió d'‘A la vida’, de Montllor, a qui consideren un referent. “En aquest projecte no hi ha gaires coses que siguin perquè sí”, assenyala la cantant.

CADENA DE TRANSMISSIÓ

La seva actitud és la de “acostar-te a la tradició des de la cultura lliure en l'era digital”, precisa Arnal, que no canta per reivindicar una memòria ni celebrar un folklore perdut, sinó per mantenir “una cadena de transmissió”, compartir-la i fer-ho “amb plaer”. Res de nova diva de la cançó popular. “¡Això no m'agrada! Alguna vegada m'han dit, després d'un bolo, ‘anaves molt mal vestida, ¿oi?’ Perquè vaig de carrer”, explica. Tampoc són una resposta a Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández, que operen amb altres materials, encara que es pregunta: “Aquesta combinació de cantant i guitarrista… ¿per què no s'ha fet més?”.