Arturo Ripsten: "El cine actual el fan 'pijos' i 'hipsters'"

En el seu nou melodrama, la tot just estrenada La calle de la amargura, el director mexicà Arturo Ripsten recrea un succés real –la mort de dos lluitadors nans a mans de dues prostitutes– per parlar de les fascinants contradiccions del seu país.

–¿Aquest carrer de l’amargura que retrata és una metàfora de Mèxic?

–Vam rodar la pel·lícula en un barri que no ha canviat des de l’època prehispànica. Allà hi eren les putes fa 600 i hi segueixen. No són les mateixes, és clar, però són vellíssimes igualment. Així és el Mèxic que jo veig, que estimo i que detesto, i que m’és inevitable. És una ciutat que costa molta feina perquè no es deixa conèixer. Per conèixer-la me l’he d’inventar, i és un acte d’odi. Com que odio el que m’ofereix, li responc amb la meva versió, que és millor.

–¿Diria que és cine social?

–En absolut. No he volgut retratar l’atrocitat i la duresa de la realitat mexicana, sinó reflectir el diàleg que tinc amb aquest país terrible i fascinant. No he volgut ser mai socialment important, antropològicament versemblant o políticament necessari. L’art, al capdavall, no serveix per a res. D’altra banda, sense art no hi ha res, res no té sentit. És l’únic que t’aproxima a la realitat i et permet conèixer-la. La realitat no té estructura i l’art és el que dota d’una estructura al que mires, com ho mires i per què ho mires.

–Torna a apostar per l’emoció i el sentiment, una cosa infreqüent.

–El problema és que bona part del cine actual el fan tipus que són uns pijos i uns hipsters que no tenen sang a les venes. Fan cine taxidèrmic, desposseït de cor, tripes i olors. Reivindico l’opció del malestar. El malestar és el que fa que et moguis. S’ha de provocar.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

–¿Li molesta que es compari el seu cine amb el de Luis Buñuel?

–A mi no, però probablement a ell sí. Segur que cada vegada que senten el meu nom les seves cendres comencen a regirar-se a la seva urna i a cridar cabrejades: «¡Una altra vegada no!». Va ser un dels cineastes de mirada més penetrant sobre Mèxic que hi ha hagut mai. A mi em va tocar el privilegi de conèixer-lo de prop, però no vaig ser el seu assistent encara que així ho digui la Viquipèdia. El que sento per ell no es defineix en termes d’influència sinó d’amor. I, sí, li robo coses al seu cine perquè robar a Buñuel és com robar a la naturalesa. Que t’agradi Buñuel és com que t’agradin les platges o les muntanyes, una cosa natural. Al costat de Buñuel tots els altres som uns pallassos.