16 jul 2020

Anar al contingut

RECITAL ANTOLÒGIC A L'AUDITORI

Raimon venç el temps

El trobador de Xàtiva va reviure els seus clàssics amb vigor als 75 anys

Jordi Bianciotto

Recital d’àmplies mires i pilars titànics, el d’ahir a la nit a l’Auditori, amb un Raimon panoràmic, recorrent cançons de tots els seus períodes discogràfics, lluint poder vocal i al·ludint en diverses cançons a la lluita amb el temps, gest al qual convidava l’efemèride, el 75è aniversari que celebra aquests dies. Celebració que tancarà avui amb el segon concert.

L’equilibri entre el pas de les hores i l’absència, evocat a 'A l’estiu quan són les nou', va obrir un recital, com és costum en el cantautor, en dos blocs, el primer esquitxat per reflexions relatives a l’esdevenir dels dies, cançons del seu últim disc, 'Rellotge d’emocions' (2011), com 'Mentre s’acosta la nit', envoltada en tenebres, i 'Punxa de temps', amb gestos a la memòria sentimental i cita a 'La internacional'. Moviment de terres a l’Auditori quan Raimon va començar a entonar un clàssic de to autobiogràfic: «A l’any quaranta, quan jo vaig nàixer...», i aplaudiments quan va completar el vers amb «jo crec que tots havíem perdut».

'De nit a casa' va portar un viatge en el temps fins a l’estat d’excepció que el franquisme va decretar el 1969. «Volia dir que podien fer el que els vingués de gust: entrar a casa teva i endur-se-te’n el temps que volguessin, i això va crear un clima de por», va explicar el cantautor, que va canviar de moment i escenari a 'Bagdad ‘91', reflex de la guerra del golf. «El que passa a Síria i l’Iraq ve de lluny», va indicar. I va afegir: «Va ser la primera vegada que vam veure una complicitat entre l’exèrcit nord-americà i els mitjans de difusió».

RIGOR I SOBRIETAT

Un Raimon d’icònica camisa vermella, alçat davant el micròfon amb la seva reconeixible posició severa, mirant al terra a l’acabar cada cançó. Acompanyat pel format en què s’ha consolidat des de fa anys, el quartet de dues guitarres, contrabaix i clarinet, que dóna un tractament diàfan i preciosista, amb un halo d’il·lustració, al seu repertori. I amb una cadira al costat on va recolzar la cama dreta al tocar la guitarra a 'Molt lluny' o 'La nit', que va tancar la primera part. Abans, més partitures de capçalera: des d’'Al meu país la pluja', amb la seva introducció 'a cappella', fins a l’elegíaca 'Petita cançó de la teva mort', amb un text d’Espriu inspirat en el seu estimat amic Rosselló-Pòrcel, mort de tuberculosi als 24 anys. 'Una vaca amb un vedellet en braços', amb el seu fonètic tam tam, i 'L’única seguretat', avís de la seva actitud vital, «l’arrelament del meu dubte».

Després de la pausa, Raimon va entrar en escena amb Indesidenter, de nou Espriu, i es va endinsar en els textos dels seus poetes medievals: Ausiàs March ('Així com cell qui és parteix de sa terra', 'Si com lo taur'), Jaume Roig ('Espill') i el mallorquí Anselm Turmeda ('Elogi dels diners'). La reflexió contemporània d’'He passejat per València sol', el pas de ball de 'Soliloqui solipsista' i la inèdita en disc 'I nosaltres amb ell'.

Després d’estendre la mà oberta i tancar-la a 'Com un puny', un trajecte de propines. «Com que pensava que potser a algun de vosaltres li agradaria el recital hem preparat uns bisos», va fer broma un Raimon poc donat al parlament pompós, que prefereix que les seves cançons parlin per ell. 'He mirat aquesta terra' i 'Veles e vents', i alçant el to, i el cant al pati de butaques, 'Jo vinc d’un silenci' i 'Al vent'. I un bis final que es va fer esperar. «Ja tinc certa edat. No teniu compassió», va ironitzar abans d’assaltar 'Diguem no'. Raimon contra el vent del món, contra el temps.