Repressió sexual en una faula tràgica

Cinc nenes germanes en un poble perdut de Turquia, tancades pels seus familiars per preservar la seva virginitat. Mustang es va convertir en una de les revelacions de l'any després del seu pas pel festival de Cannes i, ara a Valladolid, s'ha confirmat l'especial talent que s'amaga darrere de l'opera prima de la jove realitzadora Deniz Gamze Ergüven. La comparació amb Las vírgenes suicidas de Sofia Coppola resulta inevitable, no solament per la càrrega moral i cultural que batega en el si de les respectives comunitats castrants en què s'ambienten, sinó també per l'aroma sensual de les seves imatges, impregnades d'una poesia evanescent.

Des dels ulls de la petita Lale ens introduïm dins del petit univers íntim que comparteix amb les seves germanes. Cinc cossos prepúbers que es fonen i es confonen fins a configurar una espècie de gineceu en què comencen a aflorar els inevitables primers desitjos sexuals.

La cambra de Gamze Ergüven ens embolcalla de manera orgànica i ens atrapa en un recorregut tan sensorial com asfixiant dintre d'una atmosfera viciada en què la llibertat d'expressió de la dona es converteix en un perill. Pot ser que caigui en la temptació del discurs estètic preciosista indie cool, que els personatges adults amb prou feines quedin perfilats com a clixés, però el cert és que la directora es revela molt intuïtiva a l'hora de plasmar les frustracions i els anhels íntims de les seves protagonistes fins a configurar una estupenda faula tràgica al voltant de la repressió sexual.

Notícies relacionades

Pere Vilà furga en el revés d'un polític

Cristina de Suècia, la reina més transgressora

ESPIGA PER A BINOCHE / Finalment, Isabel Coixet va ser ahir l'encarregada de tancar el certamen amb Nadie quiere la noche, protagonitzada per Juliette Binoche, que recollirà aquest dissabte l'Espiga d'Honor en la gala de clausura. En els últims temps, la realitzadora semblava haver provat una altra sèrie de registres que l'allunyaven dels seus tics característics com a autora, però en aquesta ocasió recupera la seva essència per embarcar-se en un viatge aventurer, gairebé a manera de western crepuscular, pels paisatges gelats del Pol Nord, i per explicar la història de supervivència d'una dona que intenta reunir-se amb el seu marit després d'anys embarcat en una expedició.

Coixet aconsegueix crear imatges de magnètica bellesa plàstica a través del poder expressiu d'aquest blanc nuclear que ho domina tot. Es pot sentir el fred, la precarietat, l'aïllament i la por davant de la fúria de la naturalesa. No obstant, resulta impossible sentir cap empatia pel personatge protagonista, una Juliette Binoche en certa manera egoista i capritxosa que ni tan sols passant-ho realment malament al Pol Nord aconsegueix que ens apiadem d'ella.