La lucidesa de Piglia

El primer premi Formentor el va rebre l'any 1961 Jorge Luis Borges. L'últim, concedit ahir a la tarda, va ser per a Ricardo Piglia (Adrogué, Buenos Aires, 1941), per alguns el millor escriptor argentí després de l'autor d'El Aleph. Piglia no va poder viatjar a Mallorca perquè el seu estat de salut l'hi impedeix. La primavera passada van venir els símptomes inicials i a principis d'aquest any li van detectar esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia que ha pogut restar-li força al seu cos però no a la seva ment, com bé recordava ahir el seu agent i amic Guillermo Shavelzon, un dels encarregats juntament amb el seu editor Jorge Herralde i l'escriptor i president del jurat, Basilio Baltasar, de parlar per ell. D'evocar-lo, no al peu de la tomba, sinó en el perfecte exercici dels seus millors treballs. «Fa 15 dies el seu estat era alarmant però una medicació miraculosa ha aconseguit estabilitzar-lo», va explicar el seu editor.

Herralde va ser així l'encarregat de llegir el text escrit per l'autor des de Buenos Aires, on després d'haver acabat la reescriptura dels tres volums dels seus diaris es dedica a calcular les seves forces per entregar-li al seu editor els seus contes complets. Amb el seu característic humor, Piglia va iniciar així el seu discurs, Les afeccions i aficions de la literatura: «Sento no poder estar aquesta nit amb vostès, estic una mica enterbolit de salut, res de greu, només tinc algunes dificultats per mobilitzar-me, la qual cosa no ha fet res més que aguditzar la meva tendència a no sortir de casa». Els seus mítics diaris, amb un primer volum que acaba d'aparèixer i que el seu editor considera la seva indiscutible obra mestra, van servir de leitmotiv d'un discurs que es va resistir en tot moment a caure en el dramatisme. La nota d'esperança va venir de part de la seva néta, Carlota Pedersen, que va recollir el premi en el seu nom. «Els néts ens permeten saltar-nos una generació i tot és llavors més fluid, i he mantingut amb Carlota diàlegs extraordinaris», va recordar l'autor en el seu text.

Basilio Baltasar va destacar el vessant assagístic de l'autor i la seva particular habilitat per introduir aquesta forma en les seves novel·les.  «És veritat que la novel·la té la qualitat d'engolir tots els gèneres literaris però ell ha demostrat una qualitat especial per integrar el pensament assagístic en la narrativa». Per Baltasar, Piglia demostra la «capacitat de la novel·la per ressuscitar una vegada i una altra».

És escriptor de cocció lenta, com el va descriure Herralde, que li va atribuir la síndrome de Monterroso, i per això l'elaboració d'una novel·la o un conte podia durar anys i anys: «En els seus diaris es veu com el conte Invasión va tenir una elaboració d'uns quants anys. Aquest temps dedicat a l'escriptura que se salda amb només cinc novel·les explica com n'és de minuciós i autoconscient». I va afegir Shavelzon que a l'escriptor el molestava particularment publicar més del compte. «No vull que se'm recordi com una espècie de segell», sol dir.

UN BON LECTOR

Altres de les coses elogiades ahir van ser la seva excel·lència com a lector, la seva capacitat per redescobrir-nos lectures fonamentals -«té l'habilitat de fer que nos­altres els lectors sentim que estem descobrint això per nosaltres mateixos», va dir Shavelzon- i el seu amor per la novel·la policíaca que ha tenyit tota la seva obra. Herralde va recordar com als anys 70 comprava al Drugstore del Passeig de Gràcia les novel·les de l'editorial Tiempo Contemporáneo, que va publicar grans obres del gènere negre, sense saber que al seu darrere hi havia com a editor la mà de Piglia. «El detectiu sol ser sagaç i escèptic, dues característiques que defineixen la seva visió», va dir Baltasar. «També és aquell que escodrinya el que l'ull normal no veu», va aportar Herralde.

Sent argentí, és inevitable que la figura de Borges plani sobre la valoració de l'autor. Se sap que els seus referents van ser uns altres, Roberto Arlt, per exemple, o Gombro­wicz, que per cert també va rebre el premi Formentor. Però Borges sempre és inevitable i es filtra en els records de Piglia i en el seu diari. «Piglia tenia tres anys, encara no sabia llegir però feia veure que en sabia amb un llibre al revés. Un home li va cridar l'atenció sobre això. I ell va imaginar, li agradava imaginar que era Borges», va explicar Shavelzon.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Molts anys més tard, un jovenet Piglia, sí que va tenir una trobada verdadera amb l'autor. Va ser en una discussió sobre un conte de Kipling. Piglia li va cridar l'atenció a Borges sobre una imperfecció en el final i Borges, pensatiu, li va preguntar: «¿Vostè deu ser escriptor?».

Amb aquesta idea, la certesa des de ben jove de la seva vocació, confirmada gràcies a la reescriptura dels seus diaris, va acabar ahir el discurs d'acceptació del premi. I també amb una gran riallada, la del que mira enrere i s'adona que la vida té un to de comèdia. «Van ser aquests anys de la meva vida els que van aconseguir el toc d'humor que estava buscant... Per això, potser, els anomenaré els meus anys feliços».