'Butifarra!', còmic i denúncia

Volien fer-li una botifarra al poder, al franquisme, encara viu aquell maig del 1975. D'aquí ve el seu nom: Butifarra! Ara fa 40 anys que aquella revista d'esquerres d'humor gràfic naixia per acompanyar la transició, sota el paraigua de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), amb l'objectiu d'usar la historieta i la sàtira com a instrument de crítica social i denúncia dels problemes i reivindicacions dels barris i la classe obrera, amb un concepte de participació ciutadana en el desenvolupament del model de ciutat, ara un altre cop sobre la taula arran dels resultats de les municipals.

«Creiem en el còmic com una altra manera de dir les coses», deia ja programàtic el primer editorial de la revista, que va impulsar Alfons López, amb un equip fundacional format per Max (que encara firmava com a Plumilla Mágica), L'Avi (Lluís Recasens), Juanjo Sarto, F. Pérez Navarro, Ricard Soler i Carlos Vila. En les seves pàgines col·laborarien altres cracs de la vinyeta local com Miguel Gallardo, Juan Mediavilla, Jan, Carlos Giménez, Ventura & Nieto o Carlos Azagra. Un llibre, que es presenta avui, recupera la seva història: Butifarra! El còmic dels barris (1975-1987) (Publicacions Ajuntament de Barcelona), iniciativa de l'Associació Tantatinta i la FAVB, coordinat per L'Avi i Pepe Gálvez, que firma el gruix dels textos.

«Butifarra! eren la mala llet feta humor -apunta Gálvez-. No tenien miraments amb ningú, ni amb la dreta ni amb l'esquerra i sorgeixen en relació amb els moviments socials de l'època, sobretot el veïnal». «Ens sentíem orgullosos de denunciar. Ja el número zero, sobre l'Obra Sindical del Hogar, va ser un bateig de guerra -recorda Alfons López-. Era un organisme franquista que va construir blocs de vivendes en la dècada dels 60, en teoria per treure els obrers del barraquisme però que eren tan dolents que 10 anys després estaven en ruïnes, amb humitats, rates, en barris sense asfaltar, sense escoles, hospitals ni transport públic». «La misèria» regnava en barris com el Camp de la Bota, Somorrostro, Bogatell, Torre Baró o la Trinitat.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

«Preníem notes sobre el terreny als barris més perjudicats, escoltàvem els veïns. Fèiem de periodistes», destaca López, que acaba de publicar Malvados e imbéciles (Amaníaco). No va ser aquell l'únic tret innovador davant de revistes com El Papus i Por Favor. L'altre va ser que, a més a més de la denúncia proposaven alternatives socials parlant amb arquitectes, ecologistes i tècnics especialistes en cada tema. Temes monogràfics que no desentonarien avui: la crisi («Hem pretès donar una visió general dels orígens, el perquè i les repercussions de l'anomenada crisi que vostè i nosaltres sabem a qui li toca pagar i que no és res més que la crisi del capitalisme nostre de cada dia», deia l'editorial), els quarts de casa de la Barceloneta, l'urbanisme desenfrenat, la Constitució, la prostitució, l'escola, el cas Scala o l'entrada a l'OTAN.

Després de la primera etapa amb la FAVB, fins al 1977, més assembleària, cooperativista i underground, Butifarra! va passar a distribuir-se als quioscos, i va arribar fins als 10.000 exemplars al mes. Però no era suficient per a Iniciativas Editoriales i el 1979 va acabar el format de revista. Però l'equip va seguir, amb àlbums i altres encàrrecs fins al 1987. La transició quedava enrere.