El 'Macbeth' més fosc

Que aixequi la mà qui no hagi sentit a parlar mai de Macbeth. ¿Ningú? Evidentment. La història de com un soldat és incitat a cometre regicidi per la seva ambiciosa esposa i de com la set de poder, el fanatisme i la paranoia l'empenyen a l'abisme de la bogeria és una de les obres més icòniques de Shakespeare i de les que han sigut portades a la pantalla pels més prestigiosos directors -Orson Welles i Roman Polanski, entre ells-, i és precisament per això que els dubtes raonables han estat voleiant com vespes nervioses al voltant de Macbeth, presentada ahir a competició a Cannes, més o menys des que la seva existència mateixa es va fer pública.

A favor del seu director, l'australià Justin Kurzel -que en el seu sorprenent debut, el drama criminal Snowtown, ja va explorar el potencial destructor de les inseguretats i l'ego masculins-, s'ha de dir que ha intentat dotar la seva versió d'una sensibilitat decididament moderna. En primer lloc, desposseint la història de tota pretensió de teatralitat. En segon, intentant proporcionar un context racional als terribles actes de la seva parella protagonista, que Michael Fassbender i Marion Cotillard encarnen de forma essencialment impecable.

La doble estratègia li funciona a mitges. Al fer que els personatges parlin de manera lacònica, Kurzel salva la distància que els estils interpretatius massa afectats acostumen a imposar sobre l'espectador. Però, a canvi, no queda clar que els actors acabin de creure's el que diuen. La poesia i la grandiositat dels diàlegs amb prou feines arriben a aflorar.

Així mateix, aquí les decisions de Macbeth i senyora tenen un demolidor motiu: la mort d'un fill. «És una pel·lícula sobre com reemplacem una cosa que hem perdut, la desesperació a la qual ens pot abocar intentar omplir aquest buit», explicava ahir Kurzel -que per cert repetirà amb Fassbender i Cotillard en l'adaptació del videojoc Assassin's Creed-. La seva decisió humanitza els personatges però també els estova, i això no és bo. Que la seva guilladura sigui en part un misteri sempre ha sigut un dels grans atractius del text.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

FRÀGIL EN LA PELL DE COTILLARD / Estovar, en tot cas, potser no és la paraula adequada, perquè es miri com es miri Macbeth és un maníac homicida, i que ho sigui des del principi -en altres paraules, no hi ha evolució- també resulta problemàtic considerant que, per una altra part, Lady Macbeth no havia sigut mai tan fràgil com ho és en la pell de Cotillard. Com a resultat, no sempre resulta creïble que ell faria qualsevol cosa per ella ni que ella posseeix la capacitat per manipular-lo.

Per això, en última instància el principal triomf de la nova pel·lícula és la seva asfixiant capacitat atmosfèrica. És un triomf clamorós. Gràcies a l'espessa boira, al foc, al cel ensangonat, el món de Shakespeare s'assembla al mateix infern com no ho havia fet mai abans. Per això, estem davant la versió més ombrívola i fosca de Macbeth. ¿La millor? No, aquest honor sens dubte li correspon a Trono de sangre, d'Akira Kurosawa. Però sí que assoleix les mateixes altures que el Macbeth de Polanski, i ens demostra que molt sovint abusem de superlatius per parlar de la versió de Welles. No és un èxit petit.