Anàlisi
El nostre rock & roll
Durant la dècada dels 60 i finals dels 70 del segle passat, la rumba catalana va viure dues dècades d'apogeu, sobretot als països de llengua hispana. En aquesta època es van donar cita una constel·lació de grans artistes que van fer possible un èxit del gènere sense precedents. Uns quants anys abans, a Catalunya s'havia gestat aquest nou estil de música popular.
Entre totes les estrelles brillava amb llum intensa Pere Pubill Calaf, Peret. La televisió, la venda de discos, les gires i algunes pel·lícules van convertir el gitano de Mataró en un all star a l'altura dels rockers més importants. Si des de Catalunya no es va saber aprofitar l'èxit mundial de Peret per estabilitzar una indústria musical potent, potser va ser a causa de la por a un gènere que, per la seva senzillesa, s'enganxa a l'orella i incita a ballar amb moviments eròtics.
En aquella època no hi havia discoteca on no s'escoltessin cançons de Peret: Don Toribio, La fiesta no es para feos, Belén Belén, Rumba para ti, Una lágrima, El borriquito, Canta y sé feliz, El gitano Antón, Es preferible... Per tant, si als llocs on el rock feia estralls, la rumba catalana li disputava el podi, m'atreveixo a assegurar que la nostra rumba és el nostre rock & roll.
La rumba catalana, cosina germana de la rumba flamenca, va tenir moments de declivi, sobretot quan Peret decideix apartar-se de les benediccions del públic. Tot i així, durant la transició política i principis dels 80, Gato Pérez va clavar una sacsejada al gènere i el va col·locar al calendari de totes les festes majors del territori.
Fonaments propis
Notícies relacionadesAl principi d'aquest segle, els grups de pop-rock de Catalunya que competeixen en el mercat global de la música escullen el ritme i els girs musicals de la rumba catalana per disposar de fonaments propis. Una decisió encertada i natural, perquè per distingir-te has d'oferir condiments diferenciadors. Si la rumba catalana ja va néixer com a fruit d'una amalgama musical i de les anades i les tornades, si a més la saps mesclar amb les claus del rock, l'estàs posant als circuits internacionals, els que al capdavall t'ofereixen la possibilitat de portar l'art més enllà dels racons on es crea. La mirada estrangera a la barreja que acabo d'apuntar, exactament igual com passa amb el flamenc, és la garantia que la tradició no desaparegui.
Espero i desitjo que allà on es trobi el mestre Pere Pubill Calaf, Peret, compositor, músic i autor de cançons, no descansi, que segueixi tirant endavant els seus projectes i que el seu art injecti a les ànimes el plaer de viure.
