«Som una banda pop, simplement»

La ja veterana banda pop escocesa porta avui al Festival de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols) les seves cançons infeccioses amb lletres cultivades. Parlem per telèfon amb el seu teclista, Chris Geddes.

-¿Com és el repertori de la gira?

-Bastant semblant al que vam fer l'any passat [quan se'ls va poder veure a Sant Sebastià, Benidorm i Burgos]. Ara mateix estem gravant nous temes, però no hem tingut temps per assajar-los i incloure'ls en el xou.

-¿Pot explicar-nos alguna cosa sobre el nou àlbum? 

-La veritat és que prefereixo no dir massa. És molt aviat. No sortirà fins a començaments de l'any que ve. Tant de bo puguem tornar a Barcelona per tocar aquelles noves cançons. És tot el que puc dir.

-¿No els agrada parlar d'una cosa que no està acabada?

-Sí, és una mica això. Les cançons solen canviar un munt durant la gravació, i estem justament en aquest punt.

-A l'abril van versionar el clàssic de l'AOR dels vuitanta Don't stop believin', de Journey, popularitzat recentment per la sèrie Glee, durant una visita a un hospital de nens a Atlanta. ¿Han pensat a sumar aquesta cançó als seus directes?

-Jo no hi vaig ser, però els meus companys de la banda m'han dit que va ser una experiència emotiva. Va ser una proposta de la Songs For Kids Foundation, que porta músics per hospitals de nens de tot els EUA.

-Resulta curiós veure una banda com Belle and Sebastian tocant un tema tan over the top. Als seus inicis, sobretot, van ser vistos com l'epítom de la timidesa  indie.

-(Rialles). Sí, sí, ho és. Aquella cançó de Journey és una de les que funcionen més bé. Suposo que Glee va popularitzar aquella classe de música. Sobre la nostra timidesa o si som indies o no: som una banda pop, simplement.

-¿Llavors, no han comprat la reedició que acaba de sortir del seminal recopilatori C86 [aparegut en casset amb la revista NME el 1986]? Els feia fans irredempts d'aquesta època i aquells grups [The Pastels, The Shop Assistants, etcètera].

-Són bandes admirades per molta gent del grup, sobretot The Pastels. Però jo sóc el més jove de Belle and Sebastian. Per això prefereixo la música dels 90, grups shoegazer [el rock planador de l'època, exemplificat en noms com My Bloody Valentine i Slowdive] i de l'era Madchester [es refereix a la barreja de guitarres amb electrònica que va fer famós Manchester a finals dels 80, principis dels 90; vegeu Happy Mondays, Primal Scream…].

-En el temps transcorregut des del disc Belle and Sebastian write about love (2010), Stuart [Murdoch; líder del grup] ha rodat i estrenat per fi la seva pel·lícula God help the girl, que aquí s'estrena el 19 de setembre. ¿Va tenir algun rol en la producció?

-Tots hi vam participar d'alguna manera. Hi ha música en directe en la pel·lícula, i gràcies a això vaig obtenir un petit cameo. Però el millor del rodatge va ser el càtering (rialles).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-¿Què fa quan no treballa amb Belle and Sebastian?

-Intento mantenir-me a la vora del tema de la música. Treballo molt com a músic de sessió amb Tony Doogan, toco també amb altres bandes, fins i tot de fora de Glasgow. Estic ajudant la meva amiga Claire Campbell amb el seu propi projecte… La veritat és que, des de l'estiu passat, no he parat ni un moment.