Dansa a l'abocador

El coreògraf belga Alain Platel torna a posar la seva mirada sobre els outsiders, els discapacitats i desheretats, a la recerca del moviment que ell anomena dansa bastarda. Espasmes, rampes, convulsions, moviments sincopats... Tot un repertori de tensions musculars que, segons el prestigiós fundador de Les Ballets C de la B, apareixen quan els «ballarins exploren àrees de la seva ment encara no corruptes per la civilització». A Tauberbach (Bach sord), que es presenta al Teatre Lliure fins diumenge, ubica l'acció en un abocador on viu una dona esquizofrènica (l'actriu Elsie de Brauw). L'acompanyen cinc ballarins que, entre muntanyes de roba vella, deixen córrer lliurement aquesta gestualitat brusca i espasmòdica perseguida pel creador de VSPRS (2006) o Pitié! (2008), presentades al Mercat de les Flors.

HISTÒRIA REAL D'ESTAMIRA / Elsie de Brauw interpreta aquesta supervivent amb un monòleg fragmentat de 90 minuts en què parla amb els dimonis que habiten el seu confús cap, i també canta i escup, en moments de seny, el seu desencant: «No estic d'acord amb la vida».

L'origen de la peça està en el documental de Marco Prado Estamira, que explica la història verídica d'una esquizofrènica brasilera que viu i treballa en un abocador de Rio de Janeiro. Allà, entre les deixalles d'altres, va trobar la manera de comunicar-se amb el seu entorn. A l'obra, ella no para de parlar, mentre els ballarins (criatures que han trobat en el llenguatge del cos la seva manera d'expressar-se) intenten seduir-la per atraure-la al seu món.

Notícies relacionades

Inquietant i brillant Pinter

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

La història d'Estamira -que va fascinar Platel per la seva convicció  que enmig de la brossa viu més intensament i entén millor l'existència- li serveix al creador per abordar la trobada entre el teatre parlat i la dansa. Una altra font d'inspiració, d'on va agafar el títol Tauberbach, va ser un disc d'Artur Zmijewski amb música de Bach -compositor de capçalera d'Alain Platel- cantada per persones sordes.

En coproducció amb la Münchner Kammerspiele, Platel torna a furgar en la complexa ment humana, amb els seus deliris i grandeses. Un món sense concessions que va descobrir quan estudiava educació especial (amb discapacitats mentals i físics) i que ha pres cos en aquesta anomenada dansa bastarda.