DOBLE CITA MUSICAL EN LA TEMPORADA DE FESTIVALS DE BARCELONA

Carla Bruni: "Si em vénen a veure per curiositat ja m'està bé"

Carla Bruni, en una imatge promocional del seu últim treball.

Carla Bruni, en una imatge promocional del seu últim treball. / EL PERIÓDICO

4
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

L'autora de Quelqu'un m'a dit, el disc que la va posar al mapa de la música i la neochanson el 2003, debuta avui a Barcelona, en el marc del Festival Jardins de Pedralbes (22.00 hores; abans, a les 20.30 hores, actuarà Maria Rodés en el petit escenari Village). Bruni, exprimera dama francesa, atén cordialment aquest diari per telèfon, prèvia petició al periodista que la conversa se cenyeixi a matèries musicals.

-No és una artista que hagi fet gaires concerts pel món. ¿Com se sent a l'escenari?

-En realitat, aquesta és la meva primera gira. Sí, tinc 46 anys i és el meu primer tour, ¿s'ho pot creure? (riu). És així per diverses raons, però, en fi, aquest any he fet una gira bastant completa i continuo viva fet i fet. L'acabo a Barcelona, i m'agrada molt, perquè hi vaig ser fa 20 anys i en tinc un gran record. Aquesta gira ha estat un descobriment per a mi.

-¿Què és el que ha descobert?

-Que la música és un llenguatge que va més enllà de les paraules.

-¿Quina música espanyola l'interessa?

-Sobretot les cançons tradicionals, populars. M'agradaria conèixer més la música moderna. Tinc molta curiositat per saber què mou la joventut a Espanya. Vull descobrir coses. ¿Què m'aconsella?

-Hum, ¡hi ha tantes coses!

-M'agrada el pop, el folk... Bàsicament m'agrada qualsevol tipus de música. Evito la música més complicada, m'agraden les coses simples.

-Bé, va néixer a Torí, va créixer a França i després, com a model, va viatjar per tot el món. ¿Se sent més global que vinculada a un lloc?

 

-Sóc una barreja, sí. Entre els 20 i els 30 anys vaig ser a la Gran Bretanya, als Estats Units... Però molta gent de la meva generació és així, ¿no creu? Hem viscut entre moltes cultures.

-Entre els seus referents musicals sol mencionar moltes dones: Mina, Ellis Regina, Françoise Hardy, Marianne Faithfull... 

-També molts homes, com Leonard Cohen, Bob Dylan, The Clash... Encara que, sí, m'agraden les veus de dones; són boniques. Especialment les de dones grans.

-En aquesta gira inclou una cançó de Barbara, Si la photo est bonne.

 

-Sí. Primer, perquè m'agraden totes les cançons de Barbara. I després, perquè no és una cançó gaire famosa, i em diverteix cantar-la.

-¿Creu que conserva una influència de la cançó italiana?

 

-¡És clar! Lucio Battisti, Fabrizio de Andrè, Lucio Dalla, Gino Paolli, Ornella Vanoni... I moltíssims més.

-¿És important conèixer molta música abans de compondre la teva primera cançó?

-No ho sé. M'imagino que depèn de cadascú. Per a mi és important escoltar música sempre. La vida, sense música, seria un error.

 

-Em va cridar l'atenció la seva versió d'Absolute beginners, de Bowie.

-Oh, m'encanta, la vaig escoltar molt quan era molt jove. És senzilla i romàntica. Però m'agrada tot de Bowie: Five years, Changes, Young Americans... «Ground control to Major Tom...» (canta). I Modern love, ¿la coneix? «I'm standing in the wind, but I try, I try...» (torna a cantar).

-En el seu últim disc, Little French songs, hi ha una cançó titulada Chez Keith et Anitaen al·lusió a Keith Richards i Anita Pallenberg. ¿L'atrau la mitologia del rock?

-Sí, se'm va acudir veient un llibre del fotògraf Dominique Tarlé, que va ser a la casa del sud de França on, el 1971, els Stones van gravar Exile on main street. Les fotos eren boniques i divertides; era un lloc encantador, romàntic, amb bon temps, davant el Mediterrani. Reflectien un estat envejable; he somiat ser, el 1971, en aquell lloc, i no en l'actualitat, en aquesta època tan fosca que vivim. Els 70 hi havia llibertat; ara hi ha crisi econòmica i poca diversió. Sento certa nostàlgia per aquella època.

-Era una nena en aquella època. ¿No la idealitza?

 

-És possible. És fàcil que el passat tingui un aspecte bonic, però continuo pensant que hi havia més llibertat. A França, dels anys 50, 60 i 70 en diuen les trente glorieuses, els 30 anys gloriosos. La gent jove estava en eclosió, i ara està espantada. Jo tenia 20 anys els 80, i no estava malament, però ja no era tan fantàstic.

-La seva música sona íntima, sofisticada... ¿Li agrada pensar que té un costat transgressor, rock'n'roll?

-Sóc bastant transgressora en els textos, encara que la gent no se n'adoni. I m'agrada escoltar rock, però al compondre em surten cançons folk, ¡no sé per què! És el que surt de la meva guitarra. Tampoc sé si sóc prou jove per tocar rock'n'roll ara. Vaig començar fent cançons suaus; ¡potser hauria d'acabar tocant heavy metal! (riu).

-Ja té quatre discos. ¿Nota que encara hagi de lluitar perquè la prenguin seriosament, per combatre prejudicis?

Notícies relacionades

 

-No tinc la impressió de lluitar contra res ara mateix. Si la gent em ve a veure per curiositat ja m'està bé, no em fa res, estic encantada que vingui. La gent no és recargolada. Els mitjans sí que poden ser-ho. És cert que al principi vaig haver de combatre alguns prejudicis pel fet de ser model, i després pel meu matrimoni, però això ja no és important. El que importa és transmetre una emoció a qui et ve a veure. I aquesta és la meva feina.